Imágenes

JOSEP-LLUIS DOMÈNECH GÓMEZ – ELS DISCURSOS DE RAMSAY, TEXTES ESCLARIDORS DE LA FRANCMAÇONERIA

Picture 2ELS DISCURSOS de RAMSAY (1736-1737) Andrew Michael Ramsay va néixer l’any 1686 a Ayr (Escòcia) i morí a Saint-Germain-en-Laye, França l’any 1743. Fou mestre d’ensenyança de grans famílies: Wemyss, Sassenage, Estuardo (Roma,1724), Château-Thierry, Bouillon. Anomenat Cavaller de S.Lázaro pel duc d’Orleáns, regent de França i Gran Mestre d’aquesta Ordre, al 1723. Escriptor, és autor entre d’altres, de les obres “The Philosophical principles of natural and revealed religion unfolded in geometrical order del 1748. Gran Orador de l’Ordre de França, el seu discurs del qual els oferim les dues versions, és un testimoni mol conegut i famós sobre el pensament esotèric present en els “alts graus” de l’Escocisme, discurs que no només és l’expressió d’una corrent ja existent, sinó que també se li ha arribat atribuir l’origen d’aquests “alts graus”. El primer fou pronunciat a la Lògia Saint Thomas nº 1 de París que fou la primera Lògia fundada a França l’any 1725 per nobles anglesos, dos dels quals serien desprès del Duc de Whraton, els primers Grans Mestres de la Maçoneria en aquest país. El segon discurs el pronuncià davant d’una assemblea general de l’Ordre francesa. D’acord amb el Diccionari de D.Ligou, “ el discurs de Ramsay, és per damunt de tot el que fa que ell sigui una de les columnes de la maçoneria francesa. “1736 Discurs del Senyor cavaller de Ramsay Pronunciat a la Lògia de Sant Joan el 26 de Desembre Senyors, El noble entusiasme que vostès demostren per ingressar en l’antiga i molt il·lustre Ordre dels francmaçons és una prova evident de què ja posseeixen totes les qualitats necessàries per convertir-se en membres d’aquesta Ordre. Aquestes qualitats son la filantropia, el secret inviolable i el gust per les belles arts. Licurgo, Solón, Numa i tots els altres legisladors polítics no van pogué aconseguir que les seves institucions arribessin a durar gaire temps: per molt sàvies que hagin estat les seves lleis, no han pogut estendre’s a tots els països ni perdurar a través dels segles. Aquestes lleis es fonamentaven en les victòries i en les conquestes, en la violència militar i en el domini d’un poble sobre l’altre i per aquest motiu no han pogut arribar a ser universals ni adaptar-se al gust, al geni i als interessos de totes les nacions. No es basaven en la filantropia: el fals amor per un grup d’homes els quals habiten una petita regió de l’univers anomenada pàtria, destruïa en totes aquestes repúbliques guerreres l’amor a la humanitat. Els homes, fonamentalment, no es diferencien per la parla de les seves llengües, les robes que vesteixen o pels racons on habiten. El món sencer no és mes que una gran república, en què cada nació és una família i cada individu un nen. Senyors, la nostra societat s’establí per fer reviure i per propagar les antigues màximes apreses de la naturalesa de l’ésser humà. Volem reunir a tots els homes de gust sublim i d’humor agradable mitjançant l’amor per les belles arts, on l’ambició es torna virtut i el sentiment de benevolència per a la confraria és el mateix que es té per tot el gènere humà, on totes les nacions poden obtenir coneixements sòlids i on els súbdits de tots els regnes poden cooperar sense gelosia, viure sense cap discòrdia i amar-se mútuament. Sense renunciar als seus principis, desterrem de les nostres lleis totes les disputes que poden alterar la tranquil·litat d’esperit, la delicadesa dels costums, els sentiments afectuosos, l’alegria legítima i aquella harmonia absoluta que només es troba en l’eliminació de tots els excessos indeguts i de totes les passions discordants. També tenim els nostres misteris: son signes que representen la nostra ciència, jeroglífics molt antics i paraules que és varen obtenir del nostre art; tots ells componen un llenguatge de vegades, mut i d’altres bastant eloqüent per comunicar-se en les grans distàncies, i per reconèixer als nostres germans sense considerar la seva llengua o país. En un primer moment, als que ingressen només se’ls hi ensenya el sentit literal, i només als adeptes se’ls hi revela el sentit sublim i simbòlic dels nostres misteris. És així com els orientals, els egipcis, els grecs, i els savis de totes les nacions ocultaven els seus dogmes mitjançant figures, símbols i jeroglífics. De tant en tant, el sentit literal de les nostres lleis, dels nostres ritus i dels nostres secrets només donen a la raó paraules intel·ligibles; no obstant els iniciats hi troben un àpat exquisit que els alimenta, els eleva, i que recorda al seu esperit les veritats més sublims. A nosaltres ens ha succeït quelcom que no ha passat amb cap altra societat. Les nostres Lògies estan instaurades des de fa molt de temps i es difonen avui per totes les nacions civilitzades del mon; tanmateix, entre tan nombrosa multitud d’homes cap germà mai ha traït el nostre secret. Des del moment que entren a formar part de la nostra confraria, les persones més frívoles, les més indiscretes i les menys instruïdes aprenen a guardar-se per a elles mateixes, aquesta gran ciència: llavors semblen transformar-se i convertir-se en homes nous, impenetrables i penetrants al mateix temps. Si algú trenqués els juraments que ens uneixen, no tenim cap llei penal llevat el remordiment de consciència i la seva exclusió de la nostra societat, d’acord amb les paraules d'en Horaci: Est et fideli tuta silentio Merces: vetabo, qui Cereris sacrum Vulgarit arcanae, sub isdem Sit trabibus, fragilemve mecum Solvat phaselum. Horaci, antigament, fou orador d’una gran lògia establerta a Roma per August, en la qual Mecenas i Agripa n’eren els seus vigilants. Les millors odes d’aquest poeta són himnes que composà, perquè és cantessin dins les nostres Lògies. Si, senyors, les famoses festes de Ceres a l’Eleusis, de les que ens en parla Horaci, així com les de Minerva a Atenes i les de Isis a Egipte no eren altra cosa que lògies dels nostres iniciats, on celebraven els nostres misteris amb els àpats sense però els excessos, les disbauxes i la intemperància en què van caure els pagans, desprès d’haver abandonat la saviesa dels nostres principis i la puresa de les nostres màximes. El gust per a les arts liberals és la tercera qualitat que es requereix per entrar a la nostra Ordre, la perfecció d’aquest gust és l’essència, el fi i l’objectiu de la nostra unió. De totes les ciències matemàtiques, la de l’Arquitectura civil, naval o militar és sense cap mena de dubte, la més útil i antiga. És a través d’ella que ens defensem contra les injuries de l’aire, contra la inestabilitat de les onades i per damunt de tot contra el furor d’altres homes. Mitjançant el nostre art els mortals han trobat el secret de construir cases i urbs amb el propòsit de reunir les grans societats.; el secret a fet recórrer els oceans per portar d’un hemisferi a l’altre, les riqueses de la terra i dels mars o sigui el secret de construir muralles i maquines contra un enemic més terrible que no pas els elements i els animals, vull dir contra l’home mateix que no és més que una bestia ferotge, llevat que la seva naturalesa sigui temperada amb la tendresa, la pau i la filantropia de les màximes que regnen a la nostra societat. Aquestes, son, senyors, les qualitats que es requereixen en la nostra Ordre de la qual revelarem ara amb poques paraules, l’origen i la història. La nostra ciència és tan antiga com el gènere humà, però no devem confondre la història general de l’art amb la història particular de la nostra societat. Han existit en tots els països i en tots els segles, arquitectes, però tots aquests arquitectes no eren francmaçons iniciats en els nostres misteris. Cada família, cada república i cada imperi en què el seu origen es perd en la nit del temps té la seva faula i la seva veritat, la seva llegenda i la seva història, la seva ficció i la seva realitat. La diferencia que hi ha entre les nostres tradicions i totes les altres societats humanes és que les nostres estan fundades en els annals del poble més antic de l’univers, l’únic que avui conserva el mateix nom que tenia antigament, que no es confon amb les altres nacions encara que estigui dispers per tot el món i en fi, l’únic que ha conservat els seus llibres antics, al contrari de quasi tots els demés pobles en què s’han perdut. Per tant, heus ací el que he pogut recopilar sobre el nostre origen en els antiquíssims arxius de la nostra Ordre, en les actes del Parlament d’Anglaterra que parlen freqüentment dels nostres privilegis, i en la jurisdicció actual d’un país que ha estat el centre de la nostra ciència arcana des del segle X. Senyors, digneu-vos atendre: germans vigilants protegeixin la lògia, apartin d’aquest lloc la vulgaritat profana. Procul oh procul este profani, odi profanum vulgus et arceo, favete linguis. El gust suprem per l’Ordre, la simetria i la projecció només poden ésser inspirades pel Gran Geòmetra, arquitecte de l’Univers, quals idees eternes, son els models de la veritable bellesa. A més a més, veiem en els annals sagrats del legislador dels jueus que el mateix Déu fou qui ensenyà al restaurador del gènere humà les proporcions de la construcció flotant que tenia com a funció preservar durant el diluvi als animals de totes les espècies, perquè repoblessin el nostre planeta, quan sortís de les aigües. Consegüentment, a Noè se’l té que considerar com l’autor i l’inventor de l’arquitectura naval així com al primer gran mestre de la nostra Ordre. La ciència arcana fou transmesa per mitjà d’una tradició oral des de Noè fins Abraham i els patriarques, l’últim dels quals portà a Egipte el nostre art sublim. Josep fou qui donà als egipcis la primera idea per la construcció dels laberints, de les piràmides i dels obeliscos que s’han admirat en totes les èpoques. És per aquesta tradició patriarcal que les nostres lleis i les nostres màximes es difongueren per l'Àsia, Egipte, Grècia i entre tots els Gentils; de tota manera els nostres misteris foren ràpidament alterats, degradats, deformats i barrejats amb supersticions i la ciència secreta només es conservà amb la seva puresa entre el poble de Déu. Moisès, inspirat per l’Altíssim, va fer construir en el desert un temple mòbil d’acord amb el model que li fou revelat en una visió celeste al cim de la muntanya sagrada, proba evident de què les lleis del nostre art s’observen en el món invisible on tot és harmonia, ordre i proporció. Aquest tabernacle ambulant, còpia del palau invisible del Altíssim, que és el món superior, es convertí desprès en model del famós temple de Salomó el més savi dels reis i dels mortals. Aquest superb edifici sostingut per mil cinc-centes columnes de marbre de Paros, amb més de dues mil finestres, amb capacitat per a quatre mil persones, fou construït en set anys per més de tres mil prínceps o mestres maçons que tenien a Hiram-Abif gran mestre de la lògia de Tiro com a cap d’obra, en qui Salomó confià tots els nostres misteris. Fou el primer màrtir de la nostra Ordre... la seva fidelitat es té que conservar... el seu il·lustre sacrifici. Desprès de la seva mort, el rei Salomó va escriure en jeroglífics el nostre estatut, les nostres màximes i misteris, i aquest llibre antic és el codi original de la nostra Ordre. Desprès de la destrucció del primer temple i de la captivitat de la nació escollida, la unció del Senyor, el gran Ciro que s’havia iniciat en tots els misteris designà a Zorobabel com a gran mestre de la lògia de Jerusalem, i li ordenà posar els fonaments del segon temple on es diposità el misteriós Llibre de Salomó. Al llarg de dotze segles, aquest Llibre es conservà en el temple dels israelites, però desprès de la destrucció del segon temple i la dispersió d’aquest poble durant l’imperi de Tito, l’antic llibre s’extravià fins el temps de les creuades, en què es va trobar a la presa de Jerusalem. És desxifrà aquest codi sagrat i sense penetrar en l’esperit sublim de tots els jeroglífics que és varen trobar, és ressuscità la nostra antiga Ordre de la qual Noè, Abraham, els patriarques Moisès, Salomó i Ciro foren els primers grans mestres. Heus ací, senyors, les nostres antigues tradicions. Heus aquí ara la nostra vertadera història. Des del temps de les guerres santes a Palestina, varis prínceps, senyors i artistes es varen unir, varen fer vot per restablir els temples cristians a Terra santa, es comprometeren per mitjà d’un jurament a fer servir la seva ciència i els seus béns per tornar l’arquitectura a la seva primitiva constitució, recuperaren tots els antics signes i les paraules misterioses de Salomó, per distingir-se dels infidels i reconèixer-se'n mútuament i decidiren unir-se íntimament amb... . Des de llavors, les nostres lògies porten el nom de Lògies de Sant Joan a tots els països. Aquesta unió es va fer imitant els israelites quan varen construir el segon temple. Mentre uns empraven la paleta i el compàs els altres els defensaven amb l’espasa i l’escut. Desprès dels grans revessos de les guerres sagrades, la decadència dels armats cristians, i el triomf de Benocdor Sultà d’Egipte durant l’octava i última creuada, el fill d'en Enric III d’Anglaterra, el gran príncep Eduard, veient que ja no hi havia seguretat pels seus germans maçons a Terra Santa volgué que tots l’acompanyessin quan les tropes cristianes es retiraren i així fou com aquesta colònia d’adeptes s’establí a Anglaterra. Degut a què aquest príncep estava dotat de totes les qualitats de l'esperit i del cor que formen als herois, estimà de les belles arts i per damunt de tot la nostra gran ciència. Una vegada ocupà el tron, es declarà gran mestre de l’Ordre, i li atorgà a aquesta, grans privilegis i franquícies, i des d’aleshores els membres de la nostra confraria varen prendre el nom de francmaçons A partir d’aquesta època Gran Bretanya es convertí en la seu de la ciència arcana, en la conservadora dels nostres dogmes i en la dipositaria de tots els nostres secrets. Des de les illes britàniques l’antiga ciència comença a passar cap a França. La nació més espiritual d’Europa es convertirà en el centre de l’Ordre i farà vessar en els nostres estatuts les gràcies, la delicadesa i el bon gust, qualitats essencials d’una Ordre que té com a base la saviesa, la força i la bellesa del geni. A les nostres lògies és on a partir d’aquest moment els francesos veuran sense viatjar, com una pintura sintetitzada, les característiques de totes les nacions i és aquí on els estrangers aprendran per experiència que França és la veritable pàtria de tots els pobles. "Discurs pronunciat en la Recepció dels Francmaçons pel Senyor de Ramsay, Gran Orador de l’Ordre [1737] Senyors, el noble entusiasme que vostès demostren per ingressar en l’antiga i molt lustre Ordre dels francmaçons és una prova evident de què ja posseeixen totes les qualitats necessàries per poder-ne forma-hi part. Aquestes qualitats son la filantropia prudent, la moral pura, el secret inviolable i el gust per les belles arts. Licurgo, Solón, Numa i tots els altres legisladors polítics no varen aconseguir que les seves institucions perduressin; per molt sàvies que hagin estat les seves lleis, no han pogut estendre's a tots els països ni adaptar-se al gust, al geni i als interessos de totes les nacions. En efecte, no es fonamentaven en la filantropia. Un amor a la pàtria mala entesa i portat a l'excés destruïa molt sovint a totes aquestes repúbliques guerreres l’amor per la humanitat en general. Els homes, fonamentalment, no es diferencien per les llengües que parlen, ni per les robes que vesteixen, ni pels països on habiten, ni per les dignitats en les que han estat investits. El món sencer no és més que una gran república, en la que cada nació és una família i cada individu un nen. La nostra societat s’establí per fer reviure i per propagar les antigues màximes presses de la naturalesa de l’home. Volem reunir a tots als homes de ment lúcida i d’humor agradable no tant sols mitjançant l’amor per les belles arts, sinó endemés mitjançant els grans principis de la virtut; en ells, l’interès per la confraternitat es torna interès per tot el gènere humà, i per això totes les nacions poden obtenir coneixements sòlids i tots els súbdits dels diferents regnes poden cooperar sense enveges, viure sense discòrdies i estimar-se mútuament sense renunciar a la seva pàtria. Els nostres avantpassats, els Creuats, procedents de tots els llocs de la cristiandat i reunits a Terra santa, volgueren d’aquesta forma agrupar als súbdits de totes les nacions en una sola confraternitat. Què no deurem a tots aquests homes superiors els qui, sense cap mena d’interès vulgar i sense voler escoltar els desitjos naturals de dominar, imaginaren una institució en la qual l’únic propòsit és reunir les ments i els cors amb el desig que siguin millors. I, sense anar contra els deures que els diferents estats exigeixen, voler formar amb el temps una nació espiritual en la qual es crearà un poble nou què, tenint les característiques de moltes nacions, les fonamentarà totes amb els vincles de la virtut i de la ciència. La sana moral és el segon requisit de la nostra societat. Les Ordres religioses s’establiren, perquè els homes arribessin a ser cristians perfectes; les Ordres militars per inspirar l’amor per la noble glòria; l’Ordre dels francmaçons s’establí per formar homes, homes amables, bons ciutadans i bons súbdits, inviolables en les seves promeses, fidels adoradors del Déu de l’amistat, més amants de la virtut que de les recompenses Polliciti servare fidem, sanctumque vereri Numen amicitiae, mores, non munera amare. No obstant això, no ens limitem a les virtuts purament civils. Tenim entre nosaltres tres categories de germans: els principiants o aprenents, els companys o professos i els mestres o perfectes. Als aprenents els hi ensenyem les virtuts morals i filantròpiques, als companys les virtuts heroiques; als mestres les virtuts sobrehumanes i divines, doncs la nostra institució recull tota la filosofia dels sentiments i tota la teologia del cor. És per això que en una oda plena d’entusiasme un dels nostres venerables germans digué: Francmaçons, il·lustre Gran Mestre Rebin les meves primeres ravates Dins el meu cor l’Ordre les fa nàixer; Feliç! si nobles esforços E M’eleven al sublim vertader A la primera veritat A l’essència pura i divina De l’anima celeste origen m fan mereixedor de la seva estima; Font de vida i de claror. Atès què una filosofia severa, solitària, trista i misantròpica pren als homes el gust per les virtuts, els nostres avantpassats els Creuats volgueren que aquesta filosofia resultes amable amb l’atractiu dels plaers innocents, d’una música agradable, d’un goig pur i d’una alegria moderada. Els nostres sentiments no son el que el món profà i la plebs ignorant s’imaginen. Tots els vicis del cor i de l'esperit estan desterrats, així com la irreligiositat i el llibertinatge, la incredulitat i la disbauxa. Amb aquest esperit ens diu un dels nostres poetes:   Seguim avui senderes poc recorregudes Ens esforcem per construir i totes les nostres Construccions O son presons pels vicis O temples per les virtuts Els nostres àgapes s’assemblen als que feia virtuosament n’Horaci en què cadascú és sustentava de tot allò que podia il·luminar l’esperit, perfeccionar el cor i inspirar el gust per tot el vertader, bo i bell. O! noctes, coenaeque Deum...   Sermo oritur non de regnis domibusve alienis;   ...sed quod magis ad nos   Pertinet, et nescire malum est, agitamus; utrumne   Divitiis homines, an sint virtute beati;   Quidve ad amicitias usus rectumve trahat nos   Et quae sit natura boni, summumque quid ejus. Aquí l’amor per tots aquests anhels es fortifica. Desterrem de les nostres lògies qualsevol disputa que podria fer alterar la tranquil·litat de l’esperit, l’amorositat dels costums, els sentiments d’amistat i l’harmonia perfecta que només es troba en l'eliminació de tots els excessos indeguts i de totes les passions discordants. Per tant, les obligacions que l’Ordre els imposa son: protegir als germans per mitjà de l’autoritat, aclarir-los-hi els coneixements, edificar-los amb les virtuts que vostès posseeixen, assistir-los en les seves necessitats, sacrificar tot el ressentiment personal i trobar tot allò que pugui contribuir a la pau, a la concòrdia i la unió de la societat. Tenim secrets: son signes figuratius i paraules sagrades que formen un llenguatge a vegades, mut i a vegades molt eloqüent, amb l'objectiu de transmetre’l a grans distàncies i reconèixer als nostres germans sense importar-nos la seva llengua o país. Eren, aparentment, paraules de guerra que els Creuats s’intercanviaven per a protegir-se de les sorpreses dels Sarraïns, que tot sovint s’infiltraven disfressats per trair-los i assassinar-los. Aquests signes i aquestes paraules ens recorden un aspecte de la nostra ciència, una virtut moral o un misteri de la fe Va ocorre amb nosaltres el que difícilment ha passat a la societat. Les nostres lògies s’han construït i es difonen avui en dia a totes les nacions civilitzades, no obstant, a pesar de tanta multitud d’homes, mai cap germà ha traït els nostres secrets. Les persones més frívoles, les més indiscretes i les menys instruïdes a servar el silenci, aprenen aquesta gran ciència tot just quan entren a la nostra societat. Tan gran és el poder que la idea d’unió fraterna té sobre els esperits! Aquest secret inviolable contribueix de manera molt poderosa a vincular als súbdits de tots els països i a fer fàcil i mútua la comunicació de les bones accions. En trobem molts exemples del que he dit anteriorment en els Annals de la nostra Ordre: els nostres germans que viatjaven per diferents països d’Europa, quan es trobaven en un necessitat anaven i es feien reconèixer en una de les nostres lògies i tot seguit rebien l’ajut necessari. Inclòs en les èpoques de les guerres més sagnants, alguns il·lustres presoners trobaren germans on no esperaven només enemics. Si algú, goses trencar les promeses solemnes que ens vinculen, saben vostès, senyors, que les penes més grans, son el remordiment de la consciència, la vergonya per la perfídia i l'exclusió de la nostra societat, segons les belles paraules d'en Horaci: Est et fideli tuta silentio   Merces; vetabo qui Cereris sacrum   Vulgarit arcanae, sub isdem   Sit trabibus, fragilemve mecum   Solvat phaselum... Si senyors, les famoses festes de Ceres a Eleusis, de les que ens parla n’Horaci, així com les d’Isis a Egipte, les de Minerva a Atenes, Urània entre els Fenicis i les de Diana a Escitia tenien molta relació amb les nostres solemnitats. En aquestes festes és celebraven misteris on s’hi podia trobar molts vestigis de l’antiga religió de Noè i dels patriarques; desprès és tancaven amb banquets i libacions, però sense l'excés i les disbauxes en què caigueren poc a poc els pagans. Admetre persones d’un i altre sexe en les assemblees nocturnes, oposant-se d’aquesta manera a la primitiva institució, fou la causa de totes els infamis. Per preveure aquests excessos les dones estan excloses de la nostra Ordre. No és que siguem injusts per considerar el sexe com incapaç de mantenir un secret, sinó què la seva presencia podria alterar lleugerament la puresa de les nostres màximes i dels nostres costums: Si el sexe està desterrat, que no hi hagi No és un ultratge a la seva fidelitat Sinó que temem que l'entrà l’amor amb els seus encants Produeixi l’oblit de la fraternitat. Els noms de germà i amic serien febles armes Per protegir els cors contra la rivalita La quarta qualitat que és requereix per entrar a la nostra Ordre és el gust per les ciències útils i per les belles arts lliberals de tot gènere; així l’Ordre exigeix de cadascú de vostès contribuir amb la seva protecció, alliberació o treball a una gran obra en la que cap Acadèmia ni Universitat arriben a ser suficients, perquè totes les societats particulars, compostes per una minsa quantitat d’homes, no poden abastar amb el seus treballs un objectiu tan immens. Tots els grans mestres d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Itàlia i de tot Europa exhorten a tots els erudits i a tots els artistes de la confraternitat unir-se amb la finalitat de proveir la documentació per a un Diccionari Universal de totes les arts lliberals i de totes les ciències útils, amb l’única excepció de la teologia i de la política. A Londres ja s’ha començat aquesta obra; però amb la unió dels nostres germans es podrà dur a terme en poc anys. En aquesta obra s’explicarà no tan sols el vocabulari tècnic i la seva etimologia, sinó que es presentarà també la història de la ciència i de l'art, els seus grans principis i la manera de treballar amb ells. D’aquesta manera es reuniran les intel·ligències de totes les nacions en una única obra, que serà con un dipòsit general, i una biblioteca universal de tot el més bell, gran, lluminós, sòlid i útil que hi ha en totes les ciències naturals i en totes les arts nobles. Aquesta obra anirà augmentant cada segle, a mesura que augmentin els coneixements; és així com es difondrà una noble emulació en el gust per les Belles lletres i per les Belles arts a tot Europa. Per tant el nombre de francmaçons no es té que prendre en sentit literal, vulgar i material, com si els nostres instructors haguessin estat simples treballadors de la pedra o del marbre, o simplement genis curiosos que volien perfeccionar les arts. No tant sols eren hàbils arquitectes que volien consagrar els seus talents i els seus béns a la construcció dels temples exteriors, sinó també eren prínceps i guerrers que volien il·luminar, edificar i protegir els temples vius de l’Altíssim. És el que tot seguit faré saber desenvolupant per vostès l’origen i la història de l’Ordre. Tota família, tota república i tot imperi en què el seu origen es perd en la nit del temps té la seva faula i la seva veritat, la seva llegenda i la seva història, la seva ficció i la seva realitat. Hi ha qui consideren que la nostra institució ve dels temps de Salomó, de Moisès, dels patriarques o del mateix Noè. Uns altres diuen que el nostre fundador fou Enoc, el net del Protoplasta que va construí la primera ciutat i li va posar el seu nom. Ja he mencionat abans, breument, aquest fabulós origen abans d’arribar a la nostra vertadera història. Heus aquí, per tant, el que he pogut recollir dels antics annals de la història de Gran Bretanya, en les actes del Parlament d’Anglaterra, que ens parles molt sovint dels nostres privilegis, i en la tradició viva de la nació britànica que, des dels segles XI, ha estat el centre i la seu de la nostra confraternitat. Des de l’època de les guerres santes a Palestina, molt prínceps, senyors i ciutadans s’uniren, feren vot per establir els temples dels cristians a Terra santa i mitjançant jurament, és comprometeren a usar els seus talents i els seus béns per retornar l’arquitectura a la seva primitiva constitució. Varen adaptar de comú acord, antics signes, paraules simbòliques tretes del fons de la religió, per diferenciar-se dels infidels i reconèixer-s'hi amb els Sarraïns. Aquests signes i paraules només es comunicaven als que prometien solemnement, inclús amb freqüència als peus de l’altar, no revelar-los mai. Aquesta promesa sagrada no era com es diu un jurament execrable, sinó un vincle respectable per unir als homes de totes les nacions en una mateixa confraternitat. Al cap del temps, la nostra Ordre s’uní íntimament als cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Des d'aleshores les nostres lògies porten el nom de Lògies de Sant Joan per tot el món. 1Aquesta unió es portà a terme imitant als israelites quan varen construir el segon temple, mentre treballaven amb una mà amb la llana i el morter, amb l’altre duien l’espasa i l’escut. (Esdras cap.IV, v.16). La nostra Ordre per tant no es pot considerar com una renovació de les bacanals ni una font d’excessiu malbaratament, de llibertinatge arrauxat ni d’intemperància escandalosa, sinó com una Ordre moral, instituïda pels nostres avantpassats a Terra santa per fer recordar les veritats més sublims, al mig dels innocents plaers de la societat. Els reis, prínceps i senyors, quan tornaren de Palestina cap als seus països, establiren diferents lògies. Des de l’època de les últimes creuades ja s’observa la fundació de moltes d’elles a Alemanya, Itàlia, Espanya, França i des d’allà a Escòcia, a causa de l'íntima aliança que hi va haver entre aquestes dues nacions. Jacob Lord Estuard d’Escòcia fou Gran Mestre d’una lògia que s’establí a Kilwinning a l’Oest d’Escòcia l’any 1286, poc temps desprès de la mort d’Alenxandre III rei d’Escòcia, i un any abans de què Jean Baliol pugés al tro. Aquest senyor escocès inicià en la seva lògia als comptes de Gloucester, senyor anglès i de l’Ulster, senyor irlandès. Poc a poc les nostres lògies, les nostres festes i les nostres solemnitats es varen anar descuidant en la majoria dels països en què s’havien establert. Aquesta fou la raó del silenci dels historiadors de quasi tots els regnes amb respecte a la nostra Ordre, a excepció dels historiadors de la Gran Bretanya. De tota manera, aquests actes es conservaren amb tot la seva esplendor entre els escocesos, als que els nostres reis confiaren al llarg de molt segles la custodia de la seva sagrada persona. Desprès dels deplorables contratemps de les creuades, la decadència de les armades cristianes, i el triomf de Bendocdar Sultà d’Egipte, en l'octava i última creuada, el fill d'en Enric III d’Anglaterra, el gran príncep Eduard, veient que ja no hi havia seguretat pels seus germans a Terra santa els va fer tornar a tots quan les tropes cristianes es varen retirar, i axis va ser com s’establí a Anglaterra aquesta colònia de germans. Atès que aquest príncep estava dotat de totes les qualitats del cor i de l'esperit que formen als herois, estimà les belles arts, es declarà protector de la nostra Ordre, li concedí molt privilegi franquícies i des d'aleshores els membres d’aquesta confraternitat varen prendre el nom de francmaçons. Des d’aquest moment la Gran Bretanya va ser la seu de la nostra ciència, la conservadora de les nostres lleis i la dipositaria dels nostres secrets. Les fatals discòrdies de religió que encengueren i esquinçaren Europa al segle XVI varen fer que la nostra Ordre és desviés de la grandesa i noblesa del seu origen. Es varen canviar, es varen disfressar o és suprimiren molts dels nostres ritus i costums que eren contraris als perjudicis de l’època. D’aquesta manera fou que molts dels nostres germans oblidaren, igual que els jueus antics, l’esperit de la nostra llei i només conservaren la lletra i l’aparença exterior. El nostre Gran Mestre, del que les seves respectables qualitats superen encara el seu naixement distingit, vol tornar-ho tot a la seva constitució inicial, en un país en què la religió i l’Estat no poden fer més que afavorir les nostres lleis. Des de les Illes britàniques, l’antiga ciència comença a passar cap a França que estava una altra vegada sota el regnat del més amable dels reis, del què la seva humanitat és l’anima de totes les virtuts, amb la intervenció d’un Mentor que ha realitzat tot el fabulós imaginable possible. En aquest feliç moment en què l’amor per la pau es torna virtut pels herois, la nació més espiritual d’Europa tornarà a ser el centre de l’Ordre; vessarà damunt de les nostres obres, estatuts i costums, les gràcies, la delicadesa, i el bon gust, qualitats essencials en una Ordre la base de la qual és la saviesa, la força i la bellesa del geni. És en les nostres lògies, com en les escoles públiques, on els francesos veuran, sense viatjar, les característiques de totes les nacions i és en aquestes mateixes lògies on els estrangers aprendran per experiència que França és la vertadera pàtria de tots els pobles. Una recopilació maçònica d´en Josep Lluis Domenech