Josep Lluis Domenech Gomez – LES POSTALS QUE ABANS ENVIAVEM QUAN ESTAVEM DE VIATGE

 

Josep Lluis Domenech Gomez 123

 

LES POSTALS DELS ESTIUS DE FA MOLT DE TEMPS

Estem a la època del correu electrònic i del WhatsApp, i en aquests temps d'estiu, on cada cop més es viatja més lluny, les postals son coses de l´antigor. Una postal ve a ser sempre la imatge d'un lloc que travessa el món amb les paraules de record inscrites com una memòria visual d'un viatge. Potser en podríem dir el missatger enviat des de la distancia com a record, com a prova d'estimació i si m´ho permeteu, fins i tot per donar enveja al proïsme. A hores d'ara, quan en algun mercat de vell, trobo postals anònimes enviades amb algunes paraules inscrites, la majoria de les vegades amb lletra il·legible en el revers de la imatge, escrites ràpidament i gairebé sempre, sense acomplir els paràmetres d'un escrit com Déu mana, voldria fer-vos esment que em sento fascinat i colpit. Molts cops agafo la postal i fins i tot l'oloro, per a veure si aconsegueixo trobar de manera inconscient, més dades d'aquella missiva tan llunyana en el temps. Hi havien unes poques paraules, com a destil·lades i essencials, gairebé sempre reduïdes a un estil formulistic breu i concentrat i gairebé aforístic. Caldria deixar ben palès que les paraules enviades en una postal, a algú quan s'estava lluny, eren part d'una ritualistica en extinció i el que a finals del segle XIX i gairebé tot el segle XX era una norma d'educació, estimació o ves a saber què, és ara, un costum en extinció. Des de l'any 1901 es va posar de moda l'intercanvi de targetes postals. Val a dir que el èxit tenia unes raons de pes, perquè el cost de l'enviament era la meitat que el d'una carta normal. La principal diferencia respecte a una carta convencional era que la postal no utilitzava sobre, així que el seu contingut podia ser llegit amb tota la facilitat del món. I evidentment no era gaire aconsellable el seu enviament per dir coses que requerien a vegades la privacitat. Tinc un amic que colecciona postals de vell. Un cop em va explicar detalls que em van aclaparar. Especialment amb les pistes que ens donava una ullada tranquil·la a tota la postal. Vet aquí que aquests ginys impresos des dels anys cinquanta, permeten datar gracies a la normativa del Dipòsit Legal, l'any d'edició i fins i tot l'editorial que l'havia fet imprimir i tot això estava regulat per un Reglament de Dipòsit Legal aprovat per Decret de 23 de desembre de 1957.

Josep Lluis Domenech-Postal antiga

Per això, les postals testimonien un fet ben interessant: el procés pel qual un pensament o un record es materialitza a distància, adoptant un cos minúscul, i es desplaça fins a arribar al lloc, i de vegades al cor, d’aquell a qui s’adreça, dies després que el pensament o el record tinguin lloc. Però el seu lloc de veritat, en realitat, només el troba quan arriba a mans del destinatari. Aquelles postals, de fet, testimonien el miracle de la comunicació que destil·len, sempre, les paraules

  A hores d'ara, s'envien postals electròniques que encara que no es poden comparar amb la gracia de les antigues, la gent diu que és més “cool” i modern. Que hi farem... L'altre dia vaig veure en un post del Facebook que si encara recordàvem a la contraportada de les llibretes d'escriure que utilizavem a escola, les taules de sumar, multiplicar i dividir, evidentment eram uns iaios. I val a dir que qui ho va escriure tenia tota la raó del món. Josep-Lluís Domènech