Archivos de la categoría Costumari Català

Articles d´Història de Catalunya i arrels catalanes

SANT JORDI I ELS LLIBRES – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

   

llibres per sant jordi

El llibreter és tan important per al lector com el mestre per a l’estudiant

Sant Jordi, "El Dia del Llibre". És la data de l'any en la que els llibreters venen més. Tan editors com llibreters, tenen molta cura d'aquesta data. És un dia gran i cal aprofitar-lo i a més a més en un país a on encara no es llegeix com a la resta d'Europa.   Els diners no fan la felicitat. Firmat: un llibreter. Els llibreters ho saben no perquè siguin rics, sinó precisament pel contrari, perquè no guanyen gaires diners però són feliços: "Hem obert una llibreria perquè ens agrada llegir". Aquí està la mare dels ous. Cal saber fer trempar al client. Cal saber veure el visitant de la llibreria que a vegades no sap el que triar.   Un bon amic llibreter em va explicar una cosa maravellosa: "Un dia va entrar un home demanant les Cinquanta ombres d'en Grey, i li dic: "Ah, quina llàstima, se m'ha acabat, però tinc L'amant de Lady Chatterley, que també té sexe". I se'l va quedar! I va tornar per dir que li havia agradat!"   L'única cosa que pot distingir un llibreter és el paper de prescriptor. La gent que pateix un mal que es diu lectorina, si troba algú amb complicitat, pot establir una relació molt bonica. I llavors torna a la llibreria, gairebé es fa "amic" del llibreter. El bon professional del llibre, llegeix, i d'aquesta manera pot aconsellar, perquè de veritat, una cosa són les botigues de llibres i un altra cosa són les llibreries.   A vegades fins i tot, entra un client a la llibreria i li diu al llibreter: "Busca'm un llibre que no em faci pensar gaire". O també: "¿Tens un llibre per a una persona que no li agradi llegir?" Aquesta qüestió, aquesta circumstància, els bons llibreters la tenen ben clara: Compra-li una altra cosa.   Presentacions de llibres, contacontes, recitals, cinefòrums, col·loquis, tallers infantils i clubs de lectura omplen les agendes dels llibreters, que amb un calendari de propostes gruixut i divers busquen atraure lectors i convertir-se en un pol cultural al seu municipi. En un moment de reinvenció del sector, els llibreters veuen en aquestes iniciatives una bona fórmula per conèixer els clients, crear-hi un vincle i fidelitzar-los.     Crec que aquest és el bon camí. Xavier Bosch va incloure a l'última novel·la, Algú com tu, el seu particular homenatge a les llibreries. L'autor recorda que el protagonista, el Jean-Pierre, el primer que li diu a la Paulina és "si mai em perdo, busca'm en una llibreria". En un moment, el personatge arriba a afirmar: "Una llibreria és la pàtria de la llibertat, el refugi de les paraules, l'autèntic museu del pensament".   Voldria des d'aquestes pàgines del bloc, demanar-vos avui un favor: Si us plau compreu un llibre, i si cal dos. Però no us oblideu de comprar-li una rosa a la persona que estimeu més. Fet tot això, estareu fent país.      
Parada de venda de llibres a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
Parada de venda de llibres a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

DIADA DE SANT JORDI I VISCA CATALUNYA – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

   

diada de SantJordi

 

“El camí cap a la independència serà

tortuós, però el transitarem i arribarem

al final.”

President Puigdemont

    De bon matí, com cada any, aniré a comprar la rosa per a la meva muller, veuré cap a la floristeria, com molta gent que aprofita la Diada de Sant Jordi per fer un xic de negoci, que planta el seu tendal, per oferir al passavolant una rosa més econòmica que les de les floristeries.   Tothom ha matinat i els tendals de fusta de les llibreries estan plens de llibres de totes menes i autors. A poc a poc la gent va sortint al carrer a donar un tomb, a comprar la rosa i el llibre, mentre els turistes s'ho miren, i de ben segur alguns s'estranyen de veure tot l'enrenou que genera la nostra Diada de Sant Jordi.   Cal que recordis que hi ha la rosa del t'estimo bé sense necessitat de promeses de futur, perquè ja gairebé tots tenim una edat, i hi ha el llibre, tots els llibres, tants de llibres, que no viurem prou per a llegir-los tots. Però endinsa-t'hi i viu amb tantes més històries com puguis, ensuma-les i nodreix-te'n, que viuràs més. I gaudiràs d'una bona "Diada".   I sobretot, gaudeix, perquè, avui és la nostra diada, el nostre dia, el dia dels catalans, que estimem Catalunya.     Bona Diada de Sant Jordi a tots i totes !!!    

La Rosa és una caixeta tancada Que conte pólvores d’amor Cada pólvora és una llavor Que farà néixer noves flors.

Francesc Estival

   

SantJordi2

LA MERDA I EL TARANNÀ CATALÀ – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

 

ESTELADA

    L´altre dia vaig llegir un esplendid article d´en Viçens Pagès en que fa esment el us de la paraula “merda” o derivats d´ella. Vagi per devant les meves disculpes per emprar aquest mot en els dies de Nadal, i deixar-me d´eufemismes, però a vegades les escatologies són sublims.   Comença el tema per pensar que tots quan erem petits la mare i el pare a cada moment es deien: “caca” quan voliem agafar qualsevol cosa de terra que no era prou neta.   Jo que tinc ja una edat, quan vaig començar a ser no pas un infant sinó un nen, el meu pare que era de la broma en va ensenyar a recitar una cançó que mes o menys deia: “La merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó...”   Desprès, sempre com a caganiu de la familia, si pretenia fer quelcom propi dels grans, tothom em deia que era un “merdós”.   En aquells temps quan dos germans s´assemblaven molt, era normal sentir que els dos nenes eren “cagats”, i quan notenia gaire gana i remenava el plat fet-mr l´orni el pare i la mare em deien que no “merdegès”.   Quan ere ja un vailet i m´equivocava en fer alguna cosa em deien: “Cagarada pastoret”. I era quan començava a sentir els renecs dels homes: Hi havia qui es cagava en l´ou, d´altres en la mare que et va parir i molts en déu reconsagrat”.   Cal fixar-nos, que quan a vegades ens equivoquem diem: “Merda”. I ara me´n adono que tot sovint envio a la gent a : “cagar a la via”.   A vegades dubtem, per no “cagar-la” i ens tornem uns “cagadubtes” i quan era jove m´agradava molt fer “el merda” i sortia amb els amics  i agafavem “una merda com un piano”.   De ben jove vaig coneixer a la meva muller, i el meu pare em va dir que m´havia “emmerdat” massa jove.   Quan no volia fer quelcom per que tenia por de “cagar-la” els meus amics em deien que era un “cagat”, i si veiem una xicota de bon veure dèiem: “Esta bona que t´hi cagues”.   Si tenies novia et deien que “eres cul i merda” amb ella i que et ficaries en un “merder” i si per contra la deixaves i canviaves de parella et deien “que canviaves pets per merda”.   I ara que tinc que perdre quilos encara em dieuen que “Qui no meja merda no està gras” i que començo a no poder “ni aguantar-me els pets”.   I ara que som en festes nadalenques, ens agrada que la quitxalla faci “cagar al tió” i un “caganer” al pessebre.   Bé, teniu sort que no soc un maleducat perquè sinó us “enviaria a la merda”.   Bon dia de Nadal a tothom”  

GIRONA – EL CUL DE LA LLEONA – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

girona 10     En una de les darreres estades a Girona, un bon amic meu va portar-me a veure la lleona i va explicar-me aquesta mena de costum-llegenda. Val a dir que em va agradar i la porto en aquest bloc a la secció de costumari català. Aquí baix, poso l'explicació del tema, es tracta del bloc de Llegendes de Girona: "Segur que alguna vegada heu passat si heu visitat la ciutat de Girona, pel “Cul de la lleona”, a la plaça de Sant Fèlix, i heu vist algú enfilat fent un petó al cul de la lleona. Estrany, no? Conten que fa molts i molts anys, al carrer Calderers hi havia “L’hostal de la Lleona”.  Aquest l’establiment tenia com a reclam  una columna encastada a la paret, amb una lleona que s’hi enfilava. Tothom que hi passava podia tocar-li el cul sense fer gaire esforç. Això es va convertir en un costum –ja sabem que tots som una mica escatològics- de tal manera que, fins i tot, quan un foraster visitava la ciutat se li recomanava que li toqués el cul perquè així mai marxaria de Girona i, si ho feia, hi tornaria. Amb el temps el costum va anar canviant i enlloc de tocar-li el cul algú va començar a fer-li un petó i ja sabeu que, massa sovint, fem el que fan els altres. Vaja, que al cap de poc temps tothom que passava per allà al davant feia el mateix: besava el cul de la lleona. D’això ja fa molts anys, però el costum encara perviu. L’hostal va desaparèixer i la columna es va traslladar al seu lloc actual.  Ara la lleona queda una mica enlairada i ens hem d’enfilar a unes escales per poder-hi arribar i fer el ritual més còmodament.

Ja sabeu: abans d’acabar la vostra passejada no deixeu de fer-ho…  Així segur que, si no sou de Girona, algun dia hi tornareu".

   

EL MOT LLUMINETA I MANEL CUYÀS – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

 

Manuel-Cuyàs

    En aquest post, vull ajudar a l'admirat Manuel Cuyàs, del diari ELPUNTAVUI, que fa uns quants dies va fer esment del mot "llumineta", i començar a divulgar-lo. Llumineta és que el normalment anomenem "porra", és a dir "jugar a una porra". Val a dir que jo no coneixia aquest mot. Perquè a Barcelona, per desgràcia no es parla el català com Déu mana. A "Can Fanga" cal que ens posem les piles, i deixem un dia si i també l'altra de parlar amb castellanismes. En Cuyàs ens diu que el mot "Llumineta" ha caigut en desús, però fins i tot tampoc esta registrat als diccionaris nostrats, ni tampoc a l'Alcover-Moll tan atent a totes les variants i localismes de Catalunya. Pagaria la pena anar a poc a poc aprenent mots que han anat quedant en desús. En Cuyàs ens ho fa saber així: "Jo, que no participo en cap mena de joc d'atzar, que no he comprat mai cap dècim de la rifa ni, des de fa anys, cap participació que hi estigui connectada per molt que m'hi insisteixin, l'altre dia vaig anar al mercat, vaig veure que les parades s'havien posat d'acord a organitzar una llumineta, així, amb aquest nom, i vaig claudicar. Una llumineta! Si és una llumineta, jugo. Dos o tres números que han de coincidir amb els dos o tres finals de la rifa de Nadal. No m'interessa la panera que hi ha en joc ni els euros en metàl·lic que l'acompanyen, sinó la pervivència del nom. Una llumineta ve a ser el que ara tothom anomena “una porra”. La paraula amable havia caigut tan en desús en favor d'aquesta altra que m'havia arribat a pensar que només jo la coneixia o que l'havia somiada, tot i ser conscient que l'havia apresa de Lluís Carné, company de feina quan feia de mestre. L'havia buscada als diccionaris".  

LES CASTANYERES DE BARCELONA – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

     

castanyeres josep lluis domenech gomez

    A partir de mitjan octubre els carrers i places de la ciutat s’omplen de parades de castanyes i moniatos. Aquesta és una tradició que ve de lluny. Antigament la castanyada era un àpat dedicat als morts que probablement devia derivar dels antics àpats funeraris. Se celebrava el dia 1 de novembre, diada de Tots Sants, i tenia un to molt sever. La vetllada s’acabava tot passant el rosari per les ànimes difuntes. D’alguna manera, la tradició va anar modificant-se i convertint-se en una festa de celebració de la tardor. Antigament les castanyeres sortien al carrer a partir d’una data concreta. Joan Amades, autor del Costumari Català, explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres muntaven la parada. Aquest dia ho feien totes juntes a prop d’un parell de portals d’accés a la ciutat: el de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels Empestats, que es trobava a l’actual encreuament del passeig de Gràcia amb el carrer d’Aragó. El segon punt estava situat aproximadament a l’actual avinguda d’Icària i era el camí per anar al cementiri del Poblenou. La gent comprava les castanyes en tornar de visitar els familiars difunts. A partir del dia 2, les castanyeres ja es repartien per la ciutat. Amades explica com eren els estris que usaven les castanyeres: ‘Fogons de terrissa semblants a una copa’, i més endavant diu que ‘torraven les castanyes amb paella d’aram o de ferro grosserament foradada perquè la flama arribés més bé a les castanyes’. Segons el folklorista ‘les castanyeres anunciaven llur industria amb un crit especial que deia: “calentes i grosses; qui en vol ara que fumen?”’. Una altra menja molt típica d’aquests dies són els panellets. Segons explica Joan Amades, en algunes èpoques els padrins obsequiaven amb panellets els seus fillols, igual que per Pasqua els regalaven la mona. En altres èpoques, els panellets es compraven en parades al carrer on feien rifes: el més habitual era anar a les taules que es paraven a carrers i places i fer una mena de juguesca per obtenir els panellets com a premi. Sembla que inicialment els establiments que posaven parada per vendre els panellets eren els cafès, i no fou fins més endavant que van aparèixer les pastisseries. ‘A les darreries del segle XVIII’, explica Amades al Costumari, ‘es feia una fira de castanyes i de panellets pels carrers del Call, de la Boqueria i de l’Hospital. Guarnien grans platades de panellets i castanyes, combinats i distribuïts de manera que formaven dibuixos i figures capriciosos. A cada cap de taula posaven un canelobre i enmig un gerro de flors, que els donava una fesomia com d’altar. A la fira de l’any 1796, les parades passaven de dues-centes.’ Article publicat originàriament al bloc BCN