Archivos de la categoría Articles Literaris

Cabories i records arran la cultura catalana i la reflexió

SANT JORDI I ELS LLIBRES – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

   

llibres per sant jordi

El llibreter és tan important per al lector com el mestre per a l’estudiant

Sant Jordi, "El Dia del Llibre". És la data de l'any en la que els llibreters venen més. Tan editors com llibreters, tenen molta cura d'aquesta data. És un dia gran i cal aprofitar-lo i a més a més en un país a on encara no es llegeix com a la resta d'Europa.   Els diners no fan la felicitat. Firmat: un llibreter. Els llibreters ho saben no perquè siguin rics, sinó precisament pel contrari, perquè no guanyen gaires diners però són feliços: "Hem obert una llibreria perquè ens agrada llegir". Aquí està la mare dels ous. Cal saber fer trempar al client. Cal saber veure el visitant de la llibreria que a vegades no sap el que triar.   Un bon amic llibreter em va explicar una cosa maravellosa: "Un dia va entrar un home demanant les Cinquanta ombres d'en Grey, i li dic: "Ah, quina llàstima, se m'ha acabat, però tinc L'amant de Lady Chatterley, que també té sexe". I se'l va quedar! I va tornar per dir que li havia agradat!"   L'única cosa que pot distingir un llibreter és el paper de prescriptor. La gent que pateix un mal que es diu lectorina, si troba algú amb complicitat, pot establir una relació molt bonica. I llavors torna a la llibreria, gairebé es fa "amic" del llibreter. El bon professional del llibre, llegeix, i d'aquesta manera pot aconsellar, perquè de veritat, una cosa són les botigues de llibres i un altra cosa són les llibreries.   A vegades fins i tot, entra un client a la llibreria i li diu al llibreter: "Busca'm un llibre que no em faci pensar gaire". O també: "¿Tens un llibre per a una persona que no li agradi llegir?" Aquesta qüestió, aquesta circumstància, els bons llibreters la tenen ben clara: Compra-li una altra cosa.   Presentacions de llibres, contacontes, recitals, cinefòrums, col·loquis, tallers infantils i clubs de lectura omplen les agendes dels llibreters, que amb un calendari de propostes gruixut i divers busquen atraure lectors i convertir-se en un pol cultural al seu municipi. En un moment de reinvenció del sector, els llibreters veuen en aquestes iniciatives una bona fórmula per conèixer els clients, crear-hi un vincle i fidelitzar-los.     Crec que aquest és el bon camí. Xavier Bosch va incloure a l'última novel·la, Algú com tu, el seu particular homenatge a les llibreries. L'autor recorda que el protagonista, el Jean-Pierre, el primer que li diu a la Paulina és "si mai em perdo, busca'm en una llibreria". En un moment, el personatge arriba a afirmar: "Una llibreria és la pàtria de la llibertat, el refugi de les paraules, l'autèntic museu del pensament".   Voldria des d'aquestes pàgines del bloc, demanar-vos avui un favor: Si us plau compreu un llibre, i si cal dos. Però no us oblideu de comprar-li una rosa a la persona que estimeu més. Fet tot això, estareu fent país.      
Parada de venda de llibres a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
Parada de venda de llibres a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

EL LLIBRE EL VENERABLE MESTRE, ARA EN CATALÀ – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

EL Venerable Mestre en català   Després d'haver-se publicat en castellà el passat mes d'octubre de 2015, el llibre "El Venerable Mestre" es publica en català. Està ja a la venda a l'Editorial Masonica.es: http://www.masonica.es/ficha/?i=719&sa=11 Aviat es tornarà a presentar, aquest cop NO a la Biblioteca publica Arús, sinó a una llibreria de la ciutat de Barcelona.    

Josep Lluis Domenech Gomez-Biblioteca Arus

   

Josep Lluis Domenech Gomez Biblioteca Arus

 

Presentacion el Venerable Mestre Biblioteca Arus

 Josep Lluis Domenech Arus

   

ESGLÈSIA DE SANT FRANCESC DE PAULA I RECORDS D´INFANTESA – JOSEP LLUIS DOMÈNECH GOMEZ

joseplluisdomenech999

  Ben mirat, ja tinc una edat. Fa poc m'ho va fer veure un comentari que vaig llegir en una revista, arran les llibretes de col·legial. Hi havia una distinció: les antigues amb les taules de sumar, restar, multiplicar i dividir i les d'hores d'ara, modernes lluentes i agradables, fins i tot al tacte. Són els records d'infantesa, en venen al cap molts records, llocs diferents, persones, sensacions, sentiments, melodies, objectes, ai las, tot un món. I és difícil fins i tot establir un ordre cronològic, puix que les imatges em passen per davant, segons un criteri que no aconsegueixo entendre ni dominar.   Un altre exemple que em va venir al pensament, va ser ahir quan vaig passar per davant del Palau de la Música. Records malèvols cap en Millet a banda, vaig recordar l'antiga església de Sant Francesc de Paula que estava al costat de l'edifici del Palau. Aquesta església formava part del conjunt d'un antic Monestir i del claustre sobre el qual va ser construït l'edifici contigu del Palau de la Música de Lluís Domènech i Montaner.    

EsglesiaSantFrancesc de Paula

L'església va ser conservada i convertida en parròquia i va patir dues destruccions: la del juliol de 1909 durant els successos de la Setmana Tràgica i el juliol de 1936 en començar la Guerra Civil.  

paula

Acabada la Guerra va ser reconstruïda i oberta novament al culte el dia 1 d'octubre de 1950, tot i que la façana sempre va donar una imatge d'inacabada. Finalment l'any 2002 amb les obres d'ampliació del Palau de la Música va ser finalment enderrocada.   Val a dir que l'1 d'octubre de 1950 jo només tenia tres mesos, el que passa que a hores d'ara en tinc seixanta-cinc. Mare de Déu ....   Però els meus records vénen dels anys seixanta, quan amb la tieta Carme, passava algunes tardes de diumenge en aquella església, reconstruïda a precari, com si es volgués fer esment de les dues destruccions que va patir, de la mà de gent descontrolada. Els records són dispersos però recordo unes pintures a la capella del Sant Crist entrant a la dreta, que ara sé que les va pintar Nolasc Valls. Eren unes pintures que gairebé em feien por i respecte. Recordar la tieta, és un exercici melangiós que personalment em reconforta amb noves forces anímiques.   Josep Lluís Domènech

PODER PUBLICAR UN LLIBRE EN CATALÀ – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

Josep Lluis Domenech Gomez

  Llegia fa dies en un suplement cultural d'un diari de Madrid, que l’any passat s’han publicat pel voltant de 90.000 llibres al Regne de les Espanyes: més títols, però tiratges més curts, llibreries que pateixen i han de tancar, i editorials que es lamenten i ploren. Fins aquí tot normal, en el país d’excessos permanents que és Espanya, a vegades estrafolària. Massa venda de pisos, massa trens AVE ruïnosos velocíssims, massa alegria gastant a crèdit, tirant de VISA, massa tristesa a l’hora de pagar. I fins i tot, a Catalunya, massa llibres en català: sembla que uns 13.000 o 15.000 per any. És a dir, un disbarat incomprensible. Amb una bona dosi d’optimisme, però, potser n’hauríem d’estar ben pagats i contents. Tretze mil, o més, llibres en català, no és el volum que correspondria a una llengua en crisi de subsistència i en perspectiva de liquidació imminent, com ens estan advertint assenyadament. Són més llibres dels que es publiquen en gran part de les llengües europees de dimensions semblants o fins i tot superiors a les de Catalunya. Podríem suposar, per continuar, que d’aquests tretze mil llibres, sis-cents (un modest 6%) podrien considerar-se com a “literaris” (és a dir, no únicament d'autoajuda o d’entreteniment), que d’aquests sis-cents, seixanta siguin de qualitat mínimament respectable, és a dir “llibres ben redactats” i de lectura satisfactòria per al lletraferit, i finalment que, d’aquests seixanta, una dotzena, o només mitja, arriben a la condició d’excel·lents. Salvarem cada any seixanta llibres, només dotze, només sis? Si és així, i és possible que així sigui, pot ser que ens salvarem tots, com els deu justos, o només cinc, haurien salvat de la pluja de sofre i de foc els habitants de Sodoma i Gomorra de la Bíblia justiciera. Això és, doncs, el que hauríem de saber fer: saber discernir i veure clar, aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè, cal tenir en compte i fer esment que la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial per fer córrer els diners. No podem saber si la bona literatura pot salvar o donar consistència a un país com Catalunya: sí que sabem que la literatura dolenta no li fa cap favor, tot el contrari. Entre els editors que voltaven per la Setmana del Llibre en Català acabada fa pocs dies a Barcelona, hi havia diversitat d'opinions i reflectien la complexitat del sector del llibre en català. Els editors catalans saben que han d'editar llibres oferint diversitat, perquè cal dir que l'equilibri és molt complex. Aquestes impressions me les va fer veure com ja us ho he dit, un reguitzell d'articles arran aquesta qüestió i la necessitat de poder trobar editor en català per un llibre que he publicat en castellà. Val a dir que no em vull considerar amb el llibre, que gairebé es pot dir que és tècnic, o molt semblant a un vademècum, apte per anar a l'abans esmentada pluja bíblica crematòria. Pot ser que aleshores més endavant pensi d'altra manera. a darrera hora el mateix editor que m´ha editat el llibre en castellà ho farà també en català. He salvat els mobles.     Josep Lluís Domènech

LA FORÇA D´UNA IL·LUSIÓ PER UNA CATALUNYA INDEPENDENT – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

Josep Lluis Domenech FM

 

Fa pocs dies, en acabar una conferència, el ponent tancà el seu discurs, amb la invocació o crit ritual “Visca Catalunya lliure”. No està molt clar què vol dir “lliure”, en aquest cas: si es tracta d’invocar una llibertat abstracta, de recordar una fantasia, d’un eslògan publicitari, o d’un enunciat polític seriós i eficaç, com cal a partir d'hores d'ara.

Certament, aquesta última cosa cada cop ens sembla més probable: és cert que l’oficiant pertany a un partit dit “independentista”, i que aquest partit té una força considerable al parlament, però és igualment cert que de la independència ara cal parlar el mínim i hem d'estructurar els mitjans per arribar a gaudir-la com més aviat millor. La idea de fons, la condició condicionant, és que es tracta d’una il·lusió deliciosa, d’una autosatisfacció ideal i emocional, però que la realitat de les coses (la realitat es diu Espanya, i segons alguns, Europa) la fa del tot molt difícil a curt termini. Tant de bo en pocs mesos hi arribem a bon terme. Per tant, conservem la il·lusió, però dediquem-nos a les coses serioses: així és com va la cosa, i ens calen grans dosis de prudència a tothom, mentre que els polítics parlen i negocien. A Europa, segons és fe general a tot el Regne d’Espanya (i a la República Francesa, i en gairebé tots els països de la Unió), imaginar nous estats independents es fa difícil, i els estats diuen que no toca, ni és de cap manera acceptable, encara que amb una boca petita i prudent. A l’Europa central i oriental, fa poc més de quinze anys, tampoc no semblava possible, i després va passar el que va passar. Però allò, se sol dir, era una cosa excepcional, estranya i diferent: els països d’Europa occidental no ho poden mirar com a exemple ni com a precedent. Per què? Ah, doncs, perquè no. Deu ser una cosa misteriosa, substancial, metafísica: aquí, en aquesta banda de la vella Europa, els estats són els que són, i això se suposa ontològicament intocable. Però... és possible que canviïn de parer? Doncs jo crec que és possible, perquè Europa s'ha tornat terriblement pragmàtica. Bé, doncs, a Escòcia és diferent. A Escòcia parlen molt seriosament d’independència, un altre cop, després que els unionistes els enredessin. Van haver-hi unes eleccions generals i van arrasar. Tranquil·lament, sense fer grans escarafalls, però sabent el que votaven, a poc a poc, creixent en els sondeigs i en l’opinió general. Ara mateix, sembla que ja més del 80% dels escocesos en són clarament partidaris de tornar a fer un altre referèndum. A Catalunya, encara que amb prudència estem engrescats. Perquè diguin el que diguin, hi ha tantes ganes de tirar endavant el procés que tothom anirà a l'hora, en un sol camí: el de la Independència. I cal afegir que Catalunya en els darrers mesos ha agafat una important entitat internacional. Hi ha una cosa molt important i és que ha desaparegut el fantasma de la majoria silenciosa, esbombada pels botiflers i unionistes i perquè ara juguem amb dades molt més reals. A més, els independentistes tenim majoria al Parlament i, per tant, podem fer feina. A la memòria, amb il·lusió i esperança, hi ha un petit sorollet d'uns versos d'Espriu: " El que és escrit és escrit/ però fixes paraules no permetran mai més /que la veu calli molt enllà del mal / de mots subtils i finalment ordits / de parades aranyes al voltant / del precís centre del glaç de la foscor."   Josep-Lluís Domènech

UNA ESTONA DE PAU, EN AQUESTA CATALUNYA EMPRENYADA – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

 

josep lluis domenech 6

Sempre m'han agradat els poetes. En saben molt. Les seves paraules són clares, adequades i gairebé sempre precises. Fins i tot llegint-les són les mateixes que jo empraria però a l'haver hagut d'estudiar el català amb ja una edat, em fa expressar-me en forma molt més barroera. Que hi farem...

Catalunya fa més de tres-cents anys que rep agressions de tota mena i de totes bandes. Nosaltres podem sentir el dolor de les agressions, i podem fins i tot fer-ne esment. Però els que millor saben expressar i traduir aquest dolor nacional català, gairebé sempre són els poetes. Espriu afirma que: "Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo". Quines paraules més precioses... Hi ha hagut d'altres que han fet el possible per parlar i dialogar amb Espanya. Tenim en Joan Maragall amb la seva "Oda a Espanya". En aquells versos i hi han mots que ens arriben al cor: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana...". Però acaba els versos, dolgut, amb molta pena: "Adéu, Espanya". Ningú com en Maragall va saber expressar amb tan poques ratlles la sordesa crònica d'Espanya.

Fins i tot a Espanya, de vegades, ha sortit alguna veu, trista, solidaria i fins i tot emprenyada. Estic parlant d´en Antonio Machado:

" Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora...".

Victor Balaguer, polític lliberal, però també poeta, va fer un immens treball literari en defensa de Catalunya. I va arribar a declamar: " Ai, Castella, castellana, no t´haguès conegut mai...".

I si volem utilitzar un to més sarcàstic i divertit escoltem Pere Quart quan fa dir a la seva Vaca suïssa, "…prou, s’ha acabat! [...] a mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre! Tinc banyes i escometo com un brau… Jo sóc la vaca de la mala llet...". Potser aquesta embranzida de rauxa, ens fa pensar molt més, totes les ingratituds que rebem d'Espanya.

Però a vegades, val més passar l'estona, amb els versos de Miquel Martí Pol: "Se’ns esmolen les dentetes, quan la mare fa croquetes./ Ben rosses i cruixidores, no te’n menges, en devores. /En qualsevol ocasió, si hi ha croquetes, millor".

I per acabar, amb l'esperança que en alguns anys ja serem independents, i que estarem fora d'Espanya, voldria proposar-vos dues estrofes d´en Pere Prat Gabali, que em fa somiar que les passo amb la meva estimada dóna:

"Conversarem a prop del foc de la nostra llar/ i aclucarem els ullsi ens tornarà a ser car/ besar-nos i ajuntar les galtes ja marcides". "Així revifarem les nostres dues vides/ de pobres vells, així l'hivern no serà fred/ i així, ben arrupits, encara tindrem set.."

Josep Lluís Domènech

JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ – LA LLIBERTAT, ABANS I A HORES D´ARA

Josep Lluis Domenech Gomez 4

Quan jo era petit, a casa no hi havia rentadora automàtica ni nevera elèctrica. Hi havia una nevera de fusta i cada dia la mare em donava 3 o 4 pessetes i a les hores anava a comprar gel a un celler proper de casa. A vegades, demanava 3 pessetes de gel i a la mare li deia que me n´havia  costat 4. Tenia 1 pesseta per a  llaminadures. Coses de la mainada. Llavors no teníem ordinadors, televisió ni telèfons mòbils. Vet aquí que aquests ginys, cal reconèixer-ho que ens han canviat la vida. La han feta molt millor. Fins i tot el recordar la vetusta maquina d'escriure de mon pare i a hores d'ara estar confeccionant aquest petit escrit amb l'ordinador, n´estic segur que produiria un gran impacte al meu progenitor, tot i que sempre xalava amb la mare de les grans novetats que arribaria a gaudir el jovent d'aleshores. Però val a dir que el que mes ha canviat la nostra vida, el que realment ha fet que sigui millor, no es cap invent. Entre d'altres coses ara gaudim de llibertat. La vida és molt millor arran de la llibertat. I val a dir que quan jo era petitet en teníem ben poca. Si féssim un llistat dels grans invents de la humanitat no trobaríem quan ni qui es va inventar la llibertat. La llibertat va ser justament el que va fer que uns micos esdevinguessin humans. Evidentment els humans no la varem inventar però, de tant en tant l'esmicolem, la destruïm. Quan parlem de llibertat estem esmentant la capacitat d'escollir i no estar subjectes ni sotmesos a res. La llibertat és la facultat dels éssers humans que lis permet decidir o portar a terme o no fer qualsevol cosa. Aquesta facultat d'escollir els fa lliures, però cal dir que també els fa responsables dels seus actes.  Llavors, podríem passar de volada i fer un petit esment a l'ètica, que va lligada la responsabilitat del que fem. I arran de la llibertat, podem arribar al Lliure Albir, un concepte enrevessat i discutit durant centenars d'anys, especialment pel que fa a conceptes filosòfics i religiosos. Quan es fa oposició a conceptes com esclavitud, opressió i subjecció, és ben evident que estem emprant el nostre lliure albir. Enguany tenim les llibertats cíviques, quan jo era petit no hi havien. Estàvem en una dictadura. Pura i dura. No hi havia dret de reunió, no hi havia drets d'associació, no es podien convocar manifestacions, no es podia votar, no hi havia la llibertat d'exercir públicament una religió, la tenies adjudicada, no podies practicar-ne cap altre, i evidentment no podies defensar les teves idees si eren contraries al   règim establert. Ens diferenciem dels animals gaudint de la llibertat com concepte filosòfic, en la nostra condició d'éssers humans, ja que els animals, no son lliures, ells decideixen impulsats sobre tot pels seus instints. Caldria permetre'ns fer cabòries arran d'aquest tema de la llibertat, que molts cops, moltes vegades a hores d'ara no li donem gens d'importància. Josep Lluis Domènech        

Josep Lluis Domenech Gomez – LES POSTALS QUE ABANS ENVIAVEM QUAN ESTAVEM DE VIATGE

 

Josep Lluis Domenech Gomez 123

 

LES POSTALS DELS ESTIUS DE FA MOLT DE TEMPS

Estem a la època del correu electrònic i del WhatsApp, i en aquests temps d'estiu, on cada cop més es viatja més lluny, les postals son coses de l´antigor. Una postal ve a ser sempre la imatge d'un lloc que travessa el món amb les paraules de record inscrites com una memòria visual d'un viatge. Potser en podríem dir el missatger enviat des de la distancia com a record, com a prova d'estimació i si m´ho permeteu, fins i tot per donar enveja al proïsme. A hores d'ara, quan en algun mercat de vell, trobo postals anònimes enviades amb algunes paraules inscrites, la majoria de les vegades amb lletra il·legible en el revers de la imatge, escrites ràpidament i gairebé sempre, sense acomplir els paràmetres d'un escrit com Déu mana, voldria fer-vos esment que em sento fascinat i colpit. Molts cops agafo la postal i fins i tot l'oloro, per a veure si aconsegueixo trobar de manera inconscient, més dades d'aquella missiva tan llunyana en el temps. Hi havien unes poques paraules, com a destil·lades i essencials, gairebé sempre reduïdes a un estil formulistic breu i concentrat i gairebé aforístic. Caldria deixar ben palès que les paraules enviades en una postal, a algú quan s'estava lluny, eren part d'una ritualistica en extinció i el que a finals del segle XIX i gairebé tot el segle XX era una norma d'educació, estimació o ves a saber què, és ara, un costum en extinció. Des de l'any 1901 es va posar de moda l'intercanvi de targetes postals. Val a dir que el èxit tenia unes raons de pes, perquè el cost de l'enviament era la meitat que el d'una carta normal. La principal diferencia respecte a una carta convencional era que la postal no utilitzava sobre, així que el seu contingut podia ser llegit amb tota la facilitat del món. I evidentment no era gaire aconsellable el seu enviament per dir coses que requerien a vegades la privacitat. Tinc un amic que colecciona postals de vell. Un cop em va explicar detalls que em van aclaparar. Especialment amb les pistes que ens donava una ullada tranquil·la a tota la postal. Vet aquí que aquests ginys impresos des dels anys cinquanta, permeten datar gracies a la normativa del Dipòsit Legal, l'any d'edició i fins i tot l'editorial que l'havia fet imprimir i tot això estava regulat per un Reglament de Dipòsit Legal aprovat per Decret de 23 de desembre de 1957.

Josep Lluis Domenech-Postal antiga

Per això, les postals testimonien un fet ben interessant: el procés pel qual un pensament o un record es materialitza a distància, adoptant un cos minúscul, i es desplaça fins a arribar al lloc, i de vegades al cor, d’aquell a qui s’adreça, dies després que el pensament o el record tinguin lloc. Però el seu lloc de veritat, en realitat, només el troba quan arriba a mans del destinatari. Aquelles postals, de fet, testimonien el miracle de la comunicació que destil·len, sempre, les paraules

  A hores d'ara, s'envien postals electròniques que encara que no es poden comparar amb la gracia de les antigues, la gent diu que és més “cool” i modern. Que hi farem... L'altre dia vaig veure en un post del Facebook que si encara recordàvem a la contraportada de les llibretes d'escriure que utilizavem a escola, les taules de sumar, multiplicar i dividir, evidentment eram uns iaios. I val a dir que qui ho va escriure tenia tota la raó del món. Josep-Lluís Domènech

Josep Lluis Domenech Gomez -LLEGIR MONTAIGNE PER SER MILLORS PERSONES –

  Josep Lluis Domenech Gomez 4 LLEGIR MONTAIGNE, PER A SER MÉS BONES PERSONES Potser ens caldria seguir l´exemple de Montaigne per entendre les raons dels que no pensen com nosaltres. L´estiu passat a Paris estant, vaig trobar en una llibreria de vell, molt a prop de Notre Dame els “Assaigs” d´en Montaigne a molt bon preu. Tenia a casa l´edició en PDF, però els vaig comprar. De tant en tant paga la pena rellegir aquesta obra immensa de la literatura francesa. Tinc un amic que diu que és una mena de “Festival privat”, i també hi ha qui diu que és el perfecte llibre de capçalera. I jo, voldria fer una altra definició, si m´ho permeteu: és un gran llibre d´autoajuda. És un llibre que es pot obrir per qualsevol lloc, amb la seguretat que no perdérem el temps, ja que no cal cercar els començaments d´algun paràgraf en especial. Ell ens diu que el plaer esta en buscar i no pas trobar, el que ens diu que els llibres son la millor provisió en el viatge de la vida, i ens parla que considera un infeliç el que no te a casa un lloc per restar sol, per retre´s homenatge o per amargar-se... Els que l´han estudiat a fons diuen que a la seva biblioteca tenia escrita una frase que deia: “No hi ha cap raó que no en tingui una de contraria”. Això ho va dir Plini. En Josep Pla i en Friedrich Nietzsche no es cansaven de rellegir-lo i treure profit pels seus escrits. I sembla que en Montaigne no escollia els amics en funció de la religió o de la manera de pensar, sinó pels seus mèrits. Oloro els tres llibres que componen tota l´obra, m´agrada, la meva muller diu que fan olor a ratolí, jo diria que tenen una olor característica, que és especial i que els fa especials. Vet aquí, que és possible que deixés d’escriure i tornès a rellegir-los en aquests dies d´estiu. Josep-Lluís Domènech