CARLES FLAVIÀ, AL CEL SIGUI – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

 

cARLESfLAVIA

A vegades hi ha persones que traspassen i penses que les trobaràs a faltar. I en Carles Flavià, podeu estar ben segurs que és una d'elles. No vaig tenir el plaer de poder parlar amb ell mai, però algunes persones amigues m'han fet cinc cèntims.

Ell era l'home que et feia riure escoltant els seus monòlegs. Com bé explica en Toni Vall al diari ARA, volia aprimar-se menjant, que les monges estiguessin bones i que follar fos més fàcil. També que l’aigua col·loqués i que les velles anessin amb minifaldilla. Volia estar completament boig, envellir molestant, tocar els ous al personal i que a ell no els hi toquessin. I volia, en fi, que els seus amics es morissin abans que ell i tots alhora perquè no suportava els tanatoris i tampoc la frase dels mediocres –“Sempre marxen els millors”– perquè, és clar, al cap i a la fi els fills de puta també es moren.

Sempre va dir quan estava a l'escenari que els morts a la caixa, sempre queden malament. I en canvi el personal, torna, torna, i torna: Oi que ha quedat bé? ...sembla que estigui dormint, oi? Doncs no, no i no els morts sempre queden malament. Fan cara de mort. Cony. Joan Manuel Serrat canta la cançó que s’escoltava quan saltava el contestador automàtic del Flavià, 'Las malas compañías': “Mis amigos son unos atorrantes. Se exhiben sin pudor, beben a morro, se pasan las consignas por el forro y se mofan de cuestiones importantes”. Ell sabia que es moria, que li quedaven pocs dies i va tenir el “detall” d´escriure el seu Epitafi: “Capri, c’est fini”, va voler que posessin per encapçalar la seva esquela, junt amb una dosi d’humor negre: “Als meus 70 anys, no he de patir pel futur. Ni residències, ni carret espitjat per peruà”. Només en podem dir: al cel sigui (a.c.s.)