LO PODRIT DE LES MONARQUIES DEL SEGLE XXI – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

   

Josep Lluis Domenech Gomez-Biblioteca Arus

    El nou partit que acaba de néixer fruit de la desaparició de Convergència, s'ha declarat republicà. A molta gent d'aquí a Catalunya, gent a lo millor de dretes o centre dretes, és possible que no li hagi agradat això. Aquí a Catalunya i no diguem a Espanya (Españistan) a molta gent no li cau bé. No els agrada la República. És clar, 40 anys governats per fills de mala mare, feixistes i criminals de guerra, dient pestes a cada moment que calia de la República, aconsegueix això. La dita d´en Goebbels ja ho diu: Tu parla malament d'algú o de tot un règim, que encara que no sigui veritat, Alguna cosa queda. Ser monàrquic (si no formes part de la família reial, que llavors s'entén, o si vius del "momio") és ben estrany al segle XXI. És acceptar i desitjar la desigualtat. És acceptar la supremacia d'una família per damunt de totes les altres en nom de la tradició. Els reis, i cal deixar-se de punyetes, són una colla de galifardeus acostumats a viure a costa del poble AD VITAM. Això fa tres-cents anys, encara es podia suportar. Quin remei llavors... Però a hores d'ara? Que vagin a cagar a la via.  

zarzuela

Tot això em ve a les meves cabòries, llegint un extraordinari petit article de l'Empar Moliné al diari ARA que no té pèrdua. Especialment quan explica com el Felipe UVE UN PALITO va conèixer a la seva "parenta": "M'admira que les persones que es declaren feministes no tinguin res a dir d'aquest sistema masclista de funcionament d'empresa. Recordo com els diaris ens van explicar, amb els detalls que fa al cas, la coneixença entre l'actual rei i la seva esposa, que era periodista de la tele. "No es van conèixer per casualitat", llegíem a les cròniques. "L'hereu va demanar al periodista de Televisión Española Pedro Erquicia" que "organitzés un sopar i que hi convidés la llavors reportera". Un príncep veu una dona per la tele. Li agrada. Li agrada físicament, no pot saber com és "per dins". I com que és príncep, truca a un periodista amic perquè munti un sopar on ella hi sigui. Així de fàcil. Això és ser de la família reial. Això és el poder. Demanar i esperar que els teus desitjos siguin ordres per a algú". Molt bé Empar, molt bé per, primer cremar una Constitució obsoleta feta per a governar dropos, i ara molt bé per explicar com les gasten aquesta colla de desgraciats. De veritat, no cal marxar d'Espanya... no, el que cal és FUGIR.  

constitucion española

A cagar a la via, Senyor Ministre de l´Interior – Josep Lluis Domenech Gomez

Josep Lluis Domenech Gomez666

    Espanya, per desgràcia és una Casa de Barrets, sense pianista. Normalment, a les cases de barrets hi havia un senyor que tocava el piano. Era per amenitzar, era per fer més fàcil tot, hi havia si m'ho permeteu un xic de generositat, de dolçor. Entraven a les cases de putes (hi ara ja vaig a sac) senyors poc decidits, necessitaven una empenta i veritablement, Segons sembla, el piano era l'ajut necessari. Doncs a Espanya res de res. El senyor Ministre de l'Interior continua com si res, i el President del Govern diu que hi ha posat una Comissió d'Investigació. Quina colla de desgraciats de pare i mare. A Catalunya, el que la fa la paga. I evidentment som més demòcrates que aquesta colla d'espanyols dels collons. De moment destituit. Fora rates.   El senyor per dir quelcom, que estava al càrrec del Frau a Catalunya, l'hem enviat a la puta merda. S'ha acabat el bròquil, que torni a la carrera judicial. De moment més democràcia. Cony. Com podreu veure els jutges ja no els agrada, el menda, perquè veritablement és un personatge amb el qual jo no camino al seu costat ni deu metres. I ja no en volen saber res d´ell. Doncs molt bé, es clar que si. Jo no vull al meu costat un corrupte. Ara els desgraciats que porten el govern de l'Estat ja han començat a forçar la maquina, de moment, fan el que poden per deixar als nacionalistes  catalans com si fossin uns corruptes i forcen la màquina per embolicar al president Puigdemont. Fins i tot carreguen contra en Messi, evidentment perquè es del Barça.   A la senyora mare del Ronaldo la van enganxar a la frontera amb els pixats al ventre i poca cosa. Existeix una "Operació Catalunya" contra el procés sobiranista. Així ho ha assegurat el comissari José Manuel Villarejo Pérez, que avui ha declarat davant del jutge, imputat per presumptament participar en un enregistrament il·legal a policies i agents del CNI sobre Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conegut com a pequeño Nicolás. En la seva declaració ha admès també la seva participació en una anomenada "Operació Catalunya", encara que no ha donat més detalls sobre la qüestió. L'alt cap de la Policia ha reconegut que va treballar amb el comissari Marcelino Martín Blas durant el 2012, i que va ser llavors quan tots dos van coincidir en l'esmentada "Operació Catalunya". Martín Blas és qui va fer que imputessin Villarejo en el cas, i és per aquesta raó que Villarejo ha utilitzat "l'Operació Catalunya" per remarcar que la relació entre els dos era bona en aquell moment. Va ser així fins que, en el marc de l'operació, Villarejo va recriminar a Martín Blas estar investigant diversos policies al marge del control judicial. El meu pare ho tenia clar, si els fills de puta volessin, no es veuria el sol. Aclariment a la Llei Mordassa, això, ho deia el meu pare. Jo mai diré el que penso..., perque les senyores putes no en tenen culpa,  però tothom s'ho pot imaginar. A cagar a la via, a tots els espanyols que volen enfonçar Catalunya. N´estic ben segur que hi ha molts  més, espanyols que no hi estant d´acord i que voldrien que tot millorès.

LA CATALANOFOBIA DE L´ESPANYA – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

 

Josep Lluis Domenech Gomez xx

    Us faig a mans un reportatge d´interès publicat al diari digital EL NACIONAL. No te perdua:   "Roda informativa post-partit a la sala de premsa de l’estadi Bernabéu. El periodista de TV3 Sebas Guim formula una pregunta al porter madridista Kiko Casilla. Ho fa en català. Tant un com l’altre són catalanoparlants. El jugador de futbol es tomba buscant amb la mirada l’aprovació del cap de premsa del club. I aquest la hi torna amb un gest de negació. El que hauria d’haver estat una situació normal esdevé, per raó de l’idioma, un esperpèntic cas de catalanofòbia. En ple segle XXI, en algunes institucions espanyoles, l’ús de la llengua catalana és vist i entès com una provocació a la idea d’Espanya. Una situació que no és nova. Que remunta més enllà dels anys de la dictadura franquista. Que té una llarga història. L’origen polític L’origen històric de la catalanofòbia remunta a l’època de trànsit de l’Edat Mitjana cap a l’Edat moderna. Centúria del 1500. Era una etapa de grans transformacions. Els futurs Estats destinats a dibuixar el mapa modern d’Europa, estaven immersos en una lluita d’afirmació i d’expansió. Maquiavel i la raó d’Estat. La lluita per esdevenir un Estat –territorialment extens i demogràficament potent- capaç de liderar el vell somni de la unificació europea. En aquell segle, els Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, i els seus descendents havien creat una entitat política –un imperi- que era una reunió d’Estats independents, cadascun amb una relació singularitzada i diferenciada respecte al poder central. El Principat de Catalunya, també. En aquell paisatge complex, plural i difícil de coordinar, les classes dominants castellanes  –l’oligarquia militar i latifundista- ràpidament van prendre la iniciativa. Amb la inestimable col·laboració dels seus banquers alemanys i italians. Castella es va postular com la matriu de l’imperi. Hi jugava a favor el fet que el poder central (la monarquia, l’administració, l’exèrcit) s’havia radicat a Castella. I Castella va voler ser Hispània, un concepte antic i abstracte que calia actualitzar i emmarcar dins uns límits geogràfics naturals: la península Ibèrica. La pretesa superioritat castellana exercida amb una combinació de forces centrífugues –la dominació de la perifèria peninsular- i forces centrípetes –la depuració de la diferència ètnica i religiosa-. Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat Ni moriscos, ni jueus, ni protestants, ni gitanos, ni bascos, ni catalans, ni gallecs, ni portuguesos.  La idea d’Espanya que es debatia en els cenacles de poder era castellanista, catolicista i aristocràtica. La tradició del Cid, el pensament dels místics, i l’estètica del Greco al Entierro del conde Orgaz. Espanya concebuda com l’instrument de poder de l’aristocràcia militar i latifundista castellana. I tot el que representava una oposició era reduït a la categoria d’heretgia i de traïció. L’espanyolitat fabricada pel poder i la catalonofòbia estan íntimament relacionades. Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat.   L’origen econòmic El 1626 Castella estava sumida en una crisi econòmica i social de grans dimensions. La monarquia –que equivalia a dir l’Estat- estava en bancarrota. I la misèria en què estaven instal·lades les seves classes populars va inspirar el Lazarillo de Tormes. La revolució dels Comuneros –del segle anterior- no va ser una revolta nacionalista. Va ser una revolució social oposada a la política imperialista, que consumia els recursos i les energies de les classes populars castellanes en mil guerres que només aportaven benefici a l’aristocràcia i als seus banquers. El descontentament era formidable. Olivares, el privat del Rei –que equivalia a dir el primer ministre-, va donar un cop d’efecte: reactivar els fronts de guerra per desviar el focus d’atenció. Per finançar la guerra va exigir a Catalunya una contribució proporcional al cens del país (els seus intendents havien calculat el doble de la població real). La Generalitat s’hi va negar. Legítimament s’hi podia negar. Les classes mercantils de Barcelona -que tenien el control polític del país- van considerar que aquestes guerres eren un mal negoci, perquè perjudicaven les relacions amb els seus clients holandesos i francesos. Llavors es va desfermar una campanya brutal de catalanofòbia que pretenia tapar el fracàs d’Olivares i de l’administració oligàrquica imperial. La inexplicable bancarrota del que havia estat el tresor públic més ric de la història moderna universal. L’origen social Va comptar amb la col·laboració –a vegades forçada i en d’altres entusiàstica- de les més destacades figures artístiques castellanes de l’època, que actuaven com a voceros de la propaganda anticatalana. Un equivalent –amb l’obligada distància que imposa el temps- de la “brunete mediàtica” de l’actualitat. Catalunya va ser convertida en la causa de tots els mals que amenaçaven la supervivència de la monarquia hispànica, que equivalia a dir de la idea castellana i oligàrquica d’Espanya. Declarar-se públicament anticatalà, en qualsevol àmbit de la societat castellana, va ser elevat a la categoria de manifestació de fidelitat al Rei. Que equivalia a dir de manifestació de patriotisme espanyol. La simbiosi rei-pàtria-estat. I Quevedo, una reconeguda figura literària -en el seu propi temps- delSiglo de Oro castellà, i amb una copiosa massa d’admiradors de la seva obra,  per aconseguir el favor d’Olivares i del Rei en la seva petició d’excarceració, va arribar a proposar la liquidació física dels catalans. El1640, amb l’esclat de la Revolució dels Segadors –una revolta antisenyorial i anticastellana que va derivar en una proclamació d’independència- va publicar a quatre vents: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. La catalanofòbia havia fet un salt. Havia passat de ser un element de l’ideari supremacista de les elits castellanes a convertir-se en un tòtem de l’imaginari popular hispànic. Quevedo: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra” Actituds tan normals com fer ús de la llengua catalana, del dret català, o de la nacionalitat catalana van ser convertides –a propòsit- en un estigma. El català perversament rebel, mesquí i traïdor –indigne de formar part de la pàtria comuna- que incomodava en una Castella insegura, decebuda, monolítica i silenciada de “autos de fe” i de “expedientes de limpieza de sangre”. La diferencia amenaçant. La universalització de la catalanofòbia –la generalització del tòtem del català malparit i menyspreable-  dibuixa una imatge que és pantalla d’escriptori de l’espanyolitat castissa i esperpèntica. Ho escenifica el Cuadro de las Lanzasde Velázquez; amb la particularitat que el burgmestre de Bredano representa la rendició dels rebels holandesos, sinó la derrota definitiva de les classes populars castellanes." El segrest de la història. I la síndrome d’Estocolm i la mare que els va parir, collons. A cagar a la via. Cal fotre el camp d´Espanya Com diu el nostre President: Nosaltres anem passant.