EL MAL DE LES RATES EL FAN UNES I EL PAGUEN ALTRES – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

 

Josep Lluis Domenech Gomez666

  24 hores després de la reunió entre el vicepresident Oriol Junqueras i la vicepresidenta en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, el diàleg entre Espanya i Catalunya segueix amb intervencions tècniques, però de contrastada mala llet del Tribunal Constitucional. L'Estat ha presentat una altra vegada, com cada divendres, un altre recurs d'inconstitucionalitat contra certs articles de la llei catalana contra desnonaments i pobresa energètica.   'Que la Generalitat no consideri que portem els afers als TC perquè els considerem pitjor o millor govern. No tenim cap intenció de plantejar recursos d'inconstitucionalitat més enllà de la defensa de l'ordre constitucional', ha remarcat. El cert és que aquí a Catalunya, estem fins al cap de munt d'aquesta constitució espanyola, que és l'excusa per atacar un divendres si i un altre també a Catalunya. Si volen que ho diguem clar, estem farts, o millor, tenim els collons plens de tanta Constitució i de tanta Espanya i de tot plegat.    

montoro

    En el mateix sentit, però amb un to molt més contundent, el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro: 'Quan demanen que no presentem recursos, que m'estan demanant, que incomplim la llei? Que prevariquem?'. Segons el ministre, els recursos d'inconstitucionalitat es presenten automàticament si es tenen dubtes seriosos d'incompatibilitat amb la llei estatal. Té raó el bon home, automàticament, això és el que fan. Doncs miri senyor Montoro, sàpiga que nosaltres automàticament ens els passem pel forro.   El President Puigdemont ha estat avui a Vilafranca del Penedès de visita oficial, des d'on ha anunciat que la Generalitat seguirà "aplicant les bondats de la llei, i no deixarem ningú sense la nostra ajuda". Per Puigdemont, el que ha fet l'executiu central és "deixar que les discrepàncies polítiques afectin les persones més vulnerables", en allò que veu una "falta molt gran de sensibilitat" i nosaltres també veiem, parlant més clar, molta mala llet espanyola.    

soraya

  El president ha reiterat la voluntat de diàleg amb el govern central sempre que sigui, ha apuntat, "un diàleg per arribar a acords, no per perdre el temps". "A Catalunya anirem fent i no esperarem que a ells els sembli bé el que fem. Nosaltres volem atendre les nostres persones més vulnerables. Si altres comunitats no ho han proposat, no és culpa nostra", ha conclòs.    

LA SANTA COMPAÑA I LA MARE QUE LA VA PARIR – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

     

LA SANTA COMPAÑA Y EL SEÑOR rAJOY

    Cada divendres, i molt especialment d'ençà que "el Gobierno en funciones" del PP a Madrid, està a la deriva i cada cop més, aprofita totes les avinenteses per tornar a sortir guanyador, per la poca solta dels rivals polítics que té a Madrid, hi ha una "bomba de mà" contra Catalunya.   Aprofiten el divendres, amb la celebració del "Consejo de Ministros", per fer vots, i de la mà dels seus bidells del Tribunal Constitucional, engeguen el ventilador de merda cap a nosaltres.   Els espanyols, tenen grans literats i tradicions interessants. Grans literats com Ramón-Maria del Valle-Inclán, que era gallec com el senyor Rajoy i la famosa i coneguda "Santa Compaña" gallega, també com el senyor Rajoy, que segons diuen, campa per les seves, a les fosques i fredes nits pels camins de Galícia. Com ja sabeu tots, la Santa Compaña era o és, una processó de morts que es passejava o es passeja de nit i que solia acumular una quantitat apreciable de males intencions i de mala llet com el senyor Rajoy i tota la seva colla d'impresentables. Eren, de fet, uns espectres condemnats i decidits a fer la punyeta als vius, com el senyor Rajoy i la seva colla.    

gobierno

En un determinat moment d'una de les "Comedias bárbaras" escrita per l´abans esmentat Valle-Inclan, el cavaller topa, com deia, en plena nit, amb la macabra processó, i comença a sentir uns esgarips francament espantables, terrorífics per a qualsevol espècimen humà. "Caballero -li criden-, deja tu montura y ven con nosotros. Abandona tu caballo y tu camino y únete a nosotros ". I ell, molt raonablement, els respon: " ¿Quién está ahí? ¿Quién me llama? ¿Sois almas en pena o sois hijos de puta? Que ningú s'esveri, l'accepció "Hijo de Puta" no és argot, encara que sona malament és bastant usual, igualment que nosaltres emprem "Fill de Puta", "Malparit", etc.   "Rajoy, com a bon gallec, s'ha trobat amb una Santa Compaña formada per una colla de polítics joves que van del pseudosocialista Pedro Sánchez fins al pseudoliberal Albert Rivera passant pel pseudorevolucionari Pablo Iglesias, i que han fet mans i mànigues per descavalcar-lo de la seva muntura, però sense èxit a causa de la seva pròpia incompetència i l'extraordinària resistència rajoyesca."   Aquest paràgraf anterior no és meu, sinó d'en Alzamora en un article memorable de fa un parell de dies al diari ARA.   El senyor Rajoy, és ben educat. Ell no dirà exabruptes, com el cavaller de Valle-Inclán. Al contrari, es limitarà a mirar el futbol i a esperar assegut que els seus adversaris la vessin. Perquè tots plegats, això sí, com a l'obra valleinclanesca, no són res més que una colla de fantasmes avalats pel senyor Borbó que els ha dit, que vagin amb compte, i que procurin gastar menys en la propera lluita o comtessa electoral. Que ell i la seva il·lustre família ja s'encarreguen d'anar fent.   Quin país!, cal fotre el camp d'Espanya oi?

TRONS DE CUL, PLUJA DE MERDA – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

   

Josep Lluis Domenech Gomez666

  L'altre dia vaig llegir que en Joan Puig Malet, llicenciat en Filosofia, professor i coordinador lingüístic i gran apassionat per la lexicografia, va anar a impartir una conferència per tractar de les expressions obscenes, és a dir a malparlar públicament amb tots els ets i uts.   I tot això m'ho faig venir bé perquè n'estareu d'acord amb mi que el llenguatge oral és en essència l'única font de transmissió de les petites i grans històries de la vida, els renecs i els malnoms han estat sempre en un lloc privilegiat, especialment quan es tractava de fer treballar els animals i/o parlar de persones que es comportaven com animals en més d'una ocasió. Vet aquí l'assumpte de què us vull parlar avui.   Cada divendres, a sis-cents quilòmetres de Catalunya, des dels "Madriles" el govern del PP, ara "en funciones" ens dóna pel cul". Ja ho se que és una paraulota, que és un terme malsonant, però si això ho poden fer en una casa de pagès, doncs també ho puc emprar jo.   Avui, el nostre Oriol Junqueres va a Madrid a parlar amb la "Soraya", la senyoreta Pepis, que cada divendres amb cara de bona minyona, com si mai haguès trencat un plat, ens les engalta "pel detràs".  

saenzadesantamaria

  Ja veureu com en Junqueres no en treu res en clar, es faran la foto i apa, cap a casa. Però demà ens la tornaran a fotre. De fet, l'inefable bona persona i català de mèrit, d'aquells que es mereixen la "Creu de Sant Jordi", ja ha fet de les seves. Ha fet un filtratge a la premsa alguns detalls del que avui es parlarà a Madrid. I com aquell que res, diu la seva, perquè diu que caldria que el govern de Catalunya, doncs en prova de la seva bona voluntat, doncs anul·li la Conselleria d'Exteriors.  

albiol

  Ep! Que us sembla bé? Oi que és eixerit el noi? Es nota que va anar a escola. Doncs mireu, he trobat expressions que vénen al cas: "Uns Pompos. Què és això dels Pompos? Cagarros tontos" o "Quin dia més maco per enterrar la masovera! Quina masovera? La que et donava merda amb una cullera" o "Encara que em diguis cul d'olla, no m'enfadaré. Cul d'olla!" I llavors responien: "A la punta del nas hi tens una merda molla".   I es que n´estem farts, que vagin tots a cagar a la via.

MATA MÉS UNA PLOMADA QUE CENT CANONS – JOSEP-LLUIS DOMENECH GOMEZ

   

Josep Lluis Domenech Gomez 678

    El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha arxivat el cas contra el diari La Razón per publicar en una doble pàgina les fotos de 33 jutges catalans que havien firmat un manifest a favor de la consulta participativa organitzada per la Generalitat el 9-N del 2014.   En l'arxivament del sumari, que no és recurrible, s'hi assenyala que no hi ha delicte i que tampoc no hi va haver revelació de secrets. De com van ser obtingudes algunes de les fotografies no se'n sap res més. Va intervenir l'Esperit Sant que també pertany al Tribunal de Justícia de Madrid.   Que va passar? Qui va donar les fotos dels 33 jutges al diari LA RAZON? S'HO PASSEN PEL FORRO. Això és un país que té una justícia, que no tracta als ciutadans per igual. De fet, arxiven el sumari, i aquesta qüestió no és recurrible, tenen els sants collons de dir que no hi ha delicte i apa tots a casa que no ha passat res.   Un dels magistrats denunciants s'ha referit a la utilització de la seva imatge com una actuació vergonyosa. És evident que no va errat i diu molt poc de l'Estat de Dret i dels límits d'utilització en benefici propi dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat. Els ciutadans necessitem saber que aquestes línies es respecten i que els primers que ho fan són aquells a qui els confiem la nostra seguretat. I senzillament perquè som nosaltres els que amb els nostres impostos de moment estem pagant-li's el sou.     Aquesta colla d'espavilats, se la saben llarga, el jurista Joan Queralt, arran d'aquest tema, va fer un tuit directe, com molts dels seus, que sonava a una interpel·lació. Deia: "Impresentable. Si haguessin estat jutges afins, el resultat hauria estat el mateix?". Es referia, és clar, a si haguessin estat objecte d'una violació de la seva imatge i contraris al procés. Ja m'agradaria saber, si sortissin en un diari de Catalunya, les fotos dels que han dictat aquesta sentència, el que farien.   La resolució avala la publicació de les fotografies dels jutges a La Razón per part del director, Francisco Marhuenda. Entén que l’empara el “dret a la informació” que, segons l’Audiència de Madrid, ha de prevaler “per sobre d’altres drets fonamentals, com ara el de l’honor, la intimitat o la pròpia imatge, sempre que la informació difosa sigui veraç i resulti d’interès públic”, com assegura que passa en aquest cas. Que tal? Bonic oi?   El sentit de la vergonya, el sentit de les coses ben fetes i a més quan es tracta d'impartir justícia, queden en molt mal lloc. I a més, els que presumptament varen excedir-se, els que van aconseguir aquestes fotografies dels DNI's dels jutges de Catalunya, encara ara hi faran befa.   Totes aquestes coses, no són més que raons per què la majoria de catalans, vulguem fotre el camp d'un país que a vegades sembla una república bananera. I ara cal esperar, en un altre ordre de coses, veurem com acaba el tema del President Mas i de les dues Conselleres del Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya.     Oi que m'entenen? Doncs, això.

UN BOCAMOLL MASCLISTA DE MADRID – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

   

Rodriguez

    Miguel Ángel Rodríguez, ex secretari d'Estat de Comunicació i exportàveu dels governs de José María Aznar, ha dedicat a Twitter un sonor insult masclista a la líder de Ciutadans a Catalunya, Inés Arrimadas. El també conegut com a M.A.R, periodista i escriptor de professió, ha afirmat aquest dimarts en una piulada al seu compte de la popular xarxa social que la dirigent C's "és físicament atractiva com a femella jove. Políticament és inconsistent". L'expolític del PP ha rebut una allau de retrets a la xarxa per aquestes afirmacions.   Aquest post, no l'escric per defensa a la senyora Arrimadas en particular, senzillament el faig per condemnar el caire masclista d'aquest indigent mental de trist record, especialment per a tots els catalans.   Rodríguez, que va contribuir decisivament a l'arribada d'Aznar a la Moncloa el 1996 com a membre del denominat clan de Valladolid, el nucli inicial de confiança del líder del PP i després president del Govern espanyol, és conegut per les seves intervencions de to polèmic i ofensiu en diversos mitjans. Durant la seva etapa al govern d'Espanya va exercir com a assot habitual dels nacionalistes catalans en les seves compareixences després de les reunions del Consell de Ministres.   Era aquell ximplet que se'n reia de les seleccions catalanes, aquell dropo que parlava de la "seleccion de jugar a las canicas" i tantes coses més, sempre ofensives envers el nostre poble.   Aquest home, en un impresentable en tots els sentits. El 25 d'abril del 2011, el periodista va ser condemnat per un delicte continuat d'injúries greus realitzat amb publicitat contra l'excoordinador d'urgències de l'hospital Severo Ochoa de Leganés (Madrid), el doctor Luis Montes. El jutjat va embargar els comptes bancaris a Rodríguez Bajón després que es negués a pagar una multa de 10.000 euros i 30.000 més a l'injuriat.   I és que no calla, no controla la seva llengua. Encara que després del que li va passar ara fa gairebé tres anys, podríem trobar comprensible les seves impertinències. El tres de maig del 2013, Rodríguez Bajón va patir un accident de trànsit després del qual va donar positiu en el preceptiu control d'alcoholèmia, amb una taxa de 0,9.   Pot ser que a vegades quan s'abusa de la beguda, doncs, es parla massa, és a dir més del compte. I és que els de la seva corda, com per exemple el senyor Aznar, també va fer públicament comentaris a favor del beure vi, i es va fins i tot queixar de l'oportunitat dels controls d'alcoholèmia.   Tornant al comentari masclista en contra de la senyora Arrimadas, doncs, el tema té "delicte morbós". A banda del fet que la senyora Arrimadas, es contraria als catalans, a Catalunya i al català -cal recordar que el naixement d'aquest partit va ser anar contra tots nosaltres que defenem la parla i la cultura catalana- però, a banda de ser dóna, per ell a sobre és catalana i de la marca blanca del PP, per tant, com a catalana, com a dona i com a membre d'un partit que els està fent la guitza, doncs el bon home, s'ha deixat anar. Caldria dir-li a la senyora Arrimadas, que no es preocupi gaire, que això és "foc amic", el que els americans diuen "danys col·laterals".   Però, si em permeteu, voldria dir-li al senyor Rodriguez, que deu fer un parell de mesos, vaig trobar a la llibreria un llibre que, per cert també va comprar el nostre President Puigdemont, que li va de cine, al senyor Rodriguez: El títol del llibre és "L'Art de callar" de l'Abbé Dinouart. És un maravellós llibre de 122 pàgines que no tenen pèrdua. I cal dir que va ser escrit pels voltants de 1750. Cal dir que hi ha coses que no caduquen, com els iogurts de l'exministre i a hores d'ara parlamentari europeu, el senyor Cañete, per cert també sembla ser embolicat amb la seva muller en els famosos "Papers de Panama".

ENDEVANT GRUP KOINÉ, NO DEFALLIU MAI – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

 

Josep Lluis Domenech Gomez666

   

Avui, hi torno en favor del Grup Koiné. Han passat uns quants dies, i encara que sembla que tot està tranquil, tot continua igual. Els botiflers i colonitzadors amb carnet des de Catalunya, estan latents encara. Són un càncer que caldria extirpar. Primerament, el que cal és treure del cap a tothom les idees que han fet a esbombar la gent de mal viure de la caverna de Madrid, i que en alguns casos han fet diana amb alguns catalans que són incapaços de pensar sense la neurona de l'esclau, del colonitzat.

Els dropos d'aquí, els que van posar el crit al cel, ja sabem qui són. Estan tots ben classificats. Jo penso que amb aquesta gent, no hi ha res a fer. Però aquí, hi ha una colla en la qual tothom, s'hi veu amb cor de pontificar sobre el català. Bé des de l'odi més recalcitrant contra Catalunya, o bé des d'un independentisme d'estrateg de saló. Senzillament, cal, ignorar-los i aconseguir rebatre dia a dia, amb la lluita per la nostra llengua, és a dir el català, totes les manifestacions que facin, i seguir amb il·lusió la tasca d'enfortir el català, cadascun amb els seus esforços i idees.   Un dels que més s'ha significat en els darrers anys és un, pòtol de barraca, un tal Gregorio Morán, conegut sobretot per la bilis que destil·len els seus escrits dels dissabtes al diari botifler La Vanguardia contra tota cosa catalana que vagi més enllà de la peculiaritat folklòrica. Aquest excomunista, barreja de pensament primari i aire de lletraferit, i que només és un ninot que s'ha passat els anys fent-li la gara-gara al falangista Adolfo Suarez, amb biografies histriòniques. Si, home si, l'Adolfo Suarez, aquell del "Puedo prometer y prometo", que va arribar a dir que pobres de nosaltres els catalans si havíem d'ensenyar física en català, tindríem problemes. Doncs, aquest individu, sempre titlla de racistes i coses per l'estil a aquells catalans que no volen ser espanyols. És d'aquells que creu que "ser español es de las pocas cosas serias que hay en el mundo", com sempre afirmen els nostàlgics de la tirania franquista. Doncs, miri senyor Morán, fiquis l'espanyolitat pel lloc on li càpiga, jo suggereixo, l'entrecuixa.   Una darrera cosa adreçada a la gent del grup Koiné. Vosaltres no cal que matiseu res del vostre posicionament. Força i endavant! Qui no entengui alguna cosa, que us pregunti. Els que han de donar explicacions són aquells que, tenint una responsabilitat de govern, ignoren deliberadament les vostres advertències que l'únic que persegueixen és la plenitud de la llengua nacional amb la vostra estimació per Catalunya.

LA CABRONADA DE CADA DIVENDRES DE L´ESTAT ESPANYOL – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

    MADRID 20 04 2016 POLITICA El Presidente del Gobierno en funciones Mariano Rajoy y el President de la Generalitat Carles Puigdemont durante la reunion que mantuvieron esta tarde en el Palacio de la Moncloa Imagen David Castro   L'estat espanyol, de la mà del govern en funcions del Partido Popular, un partit ple de corrupció, prepotent i enfrontat amb el Parlament espanyol, per passar-se per l'arc del triomf les normes bàsiques de la democràcia, ha tornat a protagonitzar la malifeta o cabronada setmanal dels divendres contra Catalunya.   48 hores abans, s'havien reunit el president en funcions senyor Rajoy i el President Puigdemont. Segons sembla, la trobada va ser educada, i a banda de la provocació sibil·lina del senyor Rajoy, en regalar un llibre del Quixot al President Puigdemont, tot semblava que hi hauria una certa tranquil·litat amb les relacions institucionals. Doncs ja ho podeu veure, res de res. Aquesta gent continua entrant a sac.   No havien passat ni quaranta-vuit hores de la reunió entre Mariano Rajoy i Carles Puigdemont que el president espanyol va estampar ahir la seva firma en tres recursos al Tribunal Constitucional de normes aprovades pel Parlament. Així, tot i que el president espanyol en funcions es va comprometre a estudiar la possibilitat de reduir l'elevat nombre de litigis entre l'Estat i la Generalitat, el ministre de Justícia, Rafael Catalá –després de reiterar que el govern català ha presentat més recursos al TC que l'Estat, que a hores d'ara ja en té trenta justificava les noves impugnacions subratllant que els terminis s'esgotaven i no hi havia hagut un acord previ entre les dues institucions per aturar-ho. En aquesta ocasió es tracta de la llei que grava els pisos buits, una segona relacionada amb l'organització dels governs locals i la darrera és la de la igualtat efectiva entre homes i dones.   Tot això, el que fa és senzillament reforçar el nostre "Full de Ruta", que és fotre el camp d'Espanya com més aviat millor. No es pot esperar res d'aquesta gent. Són gent de mal viure, que es creuen que som una colònia de l'estat espanyol. Cada cop més la paraula "Espanya" és més propera al mot "Escanya".    

Mas-Obama

    En un paràgraf reivindicatiu de llengua i cultura catalanes, en el discurs institucional per la diada d'ahir el president Carles Puigdemont va fer una crida a "fer-nos sentir i respectar davant dels dracs ferotges –que n'hi ha, i molts– que ens volen tenallar".     A cagar a la via, senyors i senyores del govern del Partido Popular, i de pas tots els que us riuen les gràcies.

SANT JORDI I ELS LLIBRES – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

   

llibres per sant jordi

El llibreter és tan important per al lector com el mestre per a l’estudiant

Sant Jordi, "El Dia del Llibre". És la data de l'any en la que els llibreters venen més. Tan editors com llibreters, tenen molta cura d'aquesta data. És un dia gran i cal aprofitar-lo i a més a més en un país a on encara no es llegeix com a la resta d'Europa.   Els diners no fan la felicitat. Firmat: un llibreter. Els llibreters ho saben no perquè siguin rics, sinó precisament pel contrari, perquè no guanyen gaires diners però són feliços: "Hem obert una llibreria perquè ens agrada llegir". Aquí està la mare dels ous. Cal saber fer trempar al client. Cal saber veure el visitant de la llibreria que a vegades no sap el que triar.   Un bon amic llibreter em va explicar una cosa maravellosa: "Un dia va entrar un home demanant les Cinquanta ombres d'en Grey, i li dic: "Ah, quina llàstima, se m'ha acabat, però tinc L'amant de Lady Chatterley, que també té sexe". I se'l va quedar! I va tornar per dir que li havia agradat!"   L'única cosa que pot distingir un llibreter és el paper de prescriptor. La gent que pateix un mal que es diu lectorina, si troba algú amb complicitat, pot establir una relació molt bonica. I llavors torna a la llibreria, gairebé es fa "amic" del llibreter. El bon professional del llibre, llegeix, i d'aquesta manera pot aconsellar, perquè de veritat, una cosa són les botigues de llibres i un altra cosa són les llibreries.   A vegades fins i tot, entra un client a la llibreria i li diu al llibreter: "Busca'm un llibre que no em faci pensar gaire". O també: "¿Tens un llibre per a una persona que no li agradi llegir?" Aquesta qüestió, aquesta circumstància, els bons llibreters la tenen ben clara: Compra-li una altra cosa.   Presentacions de llibres, contacontes, recitals, cinefòrums, col·loquis, tallers infantils i clubs de lectura omplen les agendes dels llibreters, que amb un calendari de propostes gruixut i divers busquen atraure lectors i convertir-se en un pol cultural al seu municipi. En un moment de reinvenció del sector, els llibreters veuen en aquestes iniciatives una bona fórmula per conèixer els clients, crear-hi un vincle i fidelitzar-los.     Crec que aquest és el bon camí. Xavier Bosch va incloure a l'última novel·la, Algú com tu, el seu particular homenatge a les llibreries. L'autor recorda que el protagonista, el Jean-Pierre, el primer que li diu a la Paulina és "si mai em perdo, busca'm en una llibreria". En un moment, el personatge arriba a afirmar: "Una llibreria és la pàtria de la llibertat, el refugi de les paraules, l'autèntic museu del pensament".   Voldria des d'aquestes pàgines del bloc, demanar-vos avui un favor: Si us plau compreu un llibre, i si cal dos. Però no us oblideu de comprar-li una rosa a la persona que estimeu més. Fet tot això, estareu fent país.      
Parada de venda de llibres a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
Parada de venda de llibres a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

DIADA DE SANT JORDI I VISCA CATALUNYA – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

   

diada de SantJordi

 

“El camí cap a la independència serà

tortuós, però el transitarem i arribarem

al final.”

President Puigdemont

    De bon matí, com cada any, aniré a comprar la rosa per a la meva muller, veuré cap a la floristeria, com molta gent que aprofita la Diada de Sant Jordi per fer un xic de negoci, que planta el seu tendal, per oferir al passavolant una rosa més econòmica que les de les floristeries.   Tothom ha matinat i els tendals de fusta de les llibreries estan plens de llibres de totes menes i autors. A poc a poc la gent va sortint al carrer a donar un tomb, a comprar la rosa i el llibre, mentre els turistes s'ho miren, i de ben segur alguns s'estranyen de veure tot l'enrenou que genera la nostra Diada de Sant Jordi.   Cal que recordis que hi ha la rosa del t'estimo bé sense necessitat de promeses de futur, perquè ja gairebé tots tenim una edat, i hi ha el llibre, tots els llibres, tants de llibres, que no viurem prou per a llegir-los tots. Però endinsa-t'hi i viu amb tantes més històries com puguis, ensuma-les i nodreix-te'n, que viuràs més. I gaudiràs d'una bona "Diada".   I sobretot, gaudeix, perquè, avui és la nostra diada, el nostre dia, el dia dels catalans, que estimem Catalunya.     Bona Diada de Sant Jordi a tots i totes !!!    

La Rosa és una caixeta tancada Que conte pólvores d’amor Cada pólvora és una llavor Que farà néixer noves flors.

Francesc Estival

   

SantJordi2

NO ES POT PARLAR AMB RUCS, ES TIREN PETS – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

    MADRID 20 04 2016 POLITICA El Presidente del Gobierno en funciones Mariano Rajoy y el President de la Generalitat Carles Puigdemont durante la reunion que mantuvieron esta tarde en el Palacio de la Moncloa Imagen David Castro       "Si mai algú té interès a asseure a taula, sempre hi tindrà un plat parat, però mentrestant anirem passant",     Amb aquestes paraules el President Puigdemont va acabar a la seu catalana de Blanquerna de Madrid, les explicacions a la premsa de la conversa que va tenir amb el President "en funcions" Rajoy.     La conversa d'uns 140 minuts entre el president del govern espanyol i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, és en si mateixa una notícia. Des del 30 de juliol del 2014 en què Artur Mas va anar a una altra cita similar amb l'inquilí de la Moncloa, el diàleg entre les dues administracions era inexistent.     De moment caldria fer esment que en alguna cosa s'ha avançat. Continuaran parlant la setmana vinent la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i el vicepresident Oriol Junqueras sobre temes puntuals, encara que importants, bloquejats alguns des de fa anys i que, si es resolguessin, millorarien la vida diària de la Generalitat i dels ciutadans de Catalunya.     Però, les coses a Espanya van d'aquest pal. Val a dir i que tothom ho recordi que avui es compleixen 124 dies d'ençà de les darreres eleccions a Corts; o, dit a l'inrevés, en resten 12 per evitar que tornar a desfilar per les urnes. Fa pocs mesos, alguns opinadors de la caverna espanyola de Madrid, es delien amb el suposat caos de la investidura catalana; avui, resten impotents davant el trencaclosques impossible de la política espanyola. Estan tastant el seu propi xarop.   Però crec que la cosa cal mirar-la des que d'una altra finestra. És la finestra de la història desgraciada de l'estat espanyol, res a veure amb democràcies. Si ens posem a retrocedir i llegir llibres com Déu mana d'història podreu veure que: El segle XIX espanyol es caracteritza pels canvis polítics constants, fets a cop de sabre. Si retrocedim al segle passat, el panorama tampoc no és excessivament civilitzat. De fet, bona part de la centúria apareix dominada per règims dictatorials: 6 anys amb Primo de Rivera, 1 amb Berenguer, 37 amb Franco i 1 més fins a les eleccions del 1977; en el cas del Generalísimo, segons el territori des d'on es comptin. En total, 45 anys en dictadura. Els 55 restants, Espanya té períodes d'inestabilitat extrema.   Que en voleu treure d'aquesta mena de gent? Doncs, res de res.   Per això, en sortir de l'entrevista de dues hores, quan explicant cadascun dels presidents com ha acabat la conversa els dos protagonistes l'han qualificat de "cordial", "exploratòria", "inclusiva", "sincera", "positiva", "oberta", "profitosa" i "una de braves sense salsa".     Encara cal dir una altra cosa: Aneu-vos-en d'aquí amb la xocolata, que les criatures es deleixen.   Oi que m'entenen?