ESGLÈSIA DE SANT FRANCESC DE PAULA I RECORDS D´INFANTESA – JOSEP LLUIS DOMÈNECH GOMEZ

joseplluisdomenech999

  Ben mirat, ja tinc una edat. Fa poc m'ho va fer veure un comentari que vaig llegir en una revista, arran les llibretes de col·legial. Hi havia una distinció: les antigues amb les taules de sumar, restar, multiplicar i dividir i les d'hores d'ara, modernes lluentes i agradables, fins i tot al tacte. Són els records d'infantesa, en venen al cap molts records, llocs diferents, persones, sensacions, sentiments, melodies, objectes, ai las, tot un món. I és difícil fins i tot establir un ordre cronològic, puix que les imatges em passen per davant, segons un criteri que no aconsegueixo entendre ni dominar.   Un altre exemple que em va venir al pensament, va ser ahir quan vaig passar per davant del Palau de la Música. Records malèvols cap en Millet a banda, vaig recordar l'antiga església de Sant Francesc de Paula que estava al costat de l'edifici del Palau. Aquesta església formava part del conjunt d'un antic Monestir i del claustre sobre el qual va ser construït l'edifici contigu del Palau de la Música de Lluís Domènech i Montaner.    

EsglesiaSantFrancesc de Paula

L'església va ser conservada i convertida en parròquia i va patir dues destruccions: la del juliol de 1909 durant els successos de la Setmana Tràgica i el juliol de 1936 en començar la Guerra Civil.  

paula

Acabada la Guerra va ser reconstruïda i oberta novament al culte el dia 1 d'octubre de 1950, tot i que la façana sempre va donar una imatge d'inacabada. Finalment l'any 2002 amb les obres d'ampliació del Palau de la Música va ser finalment enderrocada.   Val a dir que l'1 d'octubre de 1950 jo només tenia tres mesos, el que passa que a hores d'ara en tinc seixanta-cinc. Mare de Déu ....   Però els meus records vénen dels anys seixanta, quan amb la tieta Carme, passava algunes tardes de diumenge en aquella església, reconstruïda a precari, com si es volgués fer esment de les dues destruccions que va patir, de la mà de gent descontrolada. Els records són dispersos però recordo unes pintures a la capella del Sant Crist entrant a la dreta, que ara sé que les va pintar Nolasc Valls. Eren unes pintures que gairebé em feien por i respecte. Recordar la tieta, és un exercici melangiós que personalment em reconforta amb noves forces anímiques.   Josep Lluís Domènech

PODER PUBLICAR UN LLIBRE EN CATALÀ – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

Josep Lluis Domenech Gomez

  Llegia fa dies en un suplement cultural d'un diari de Madrid, que l’any passat s’han publicat pel voltant de 90.000 llibres al Regne de les Espanyes: més títols, però tiratges més curts, llibreries que pateixen i han de tancar, i editorials que es lamenten i ploren. Fins aquí tot normal, en el país d’excessos permanents que és Espanya, a vegades estrafolària. Massa venda de pisos, massa trens AVE ruïnosos velocíssims, massa alegria gastant a crèdit, tirant de VISA, massa tristesa a l’hora de pagar. I fins i tot, a Catalunya, massa llibres en català: sembla que uns 13.000 o 15.000 per any. És a dir, un disbarat incomprensible. Amb una bona dosi d’optimisme, però, potser n’hauríem d’estar ben pagats i contents. Tretze mil, o més, llibres en català, no és el volum que correspondria a una llengua en crisi de subsistència i en perspectiva de liquidació imminent, com ens estan advertint assenyadament. Són més llibres dels que es publiquen en gran part de les llengües europees de dimensions semblants o fins i tot superiors a les de Catalunya. Podríem suposar, per continuar, que d’aquests tretze mil llibres, sis-cents (un modest 6%) podrien considerar-se com a “literaris” (és a dir, no únicament d'autoajuda o d’entreteniment), que d’aquests sis-cents, seixanta siguin de qualitat mínimament respectable, és a dir “llibres ben redactats” i de lectura satisfactòria per al lletraferit, i finalment que, d’aquests seixanta, una dotzena, o només mitja, arriben a la condició d’excel·lents. Salvarem cada any seixanta llibres, només dotze, només sis? Si és així, i és possible que així sigui, pot ser que ens salvarem tots, com els deu justos, o només cinc, haurien salvat de la pluja de sofre i de foc els habitants de Sodoma i Gomorra de la Bíblia justiciera. Això és, doncs, el que hauríem de saber fer: saber discernir i veure clar, aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè, cal tenir en compte i fer esment que la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial per fer córrer els diners. No podem saber si la bona literatura pot salvar o donar consistència a un país com Catalunya: sí que sabem que la literatura dolenta no li fa cap favor, tot el contrari. Entre els editors que voltaven per la Setmana del Llibre en Català acabada fa pocs dies a Barcelona, hi havia diversitat d'opinions i reflectien la complexitat del sector del llibre en català. Els editors catalans saben que han d'editar llibres oferint diversitat, perquè cal dir que l'equilibri és molt complex. Aquestes impressions me les va fer veure com ja us ho he dit, un reguitzell d'articles arran aquesta qüestió i la necessitat de poder trobar editor en català per un llibre que he publicat en castellà. Val a dir que no em vull considerar amb el llibre, que gairebé es pot dir que és tècnic, o molt semblant a un vademècum, apte per anar a l'abans esmentada pluja bíblica crematòria. Pot ser que aleshores més endavant pensi d'altra manera. a darrera hora el mateix editor que m´ha editat el llibre en castellà ho farà també en català. He salvat els mobles.     Josep Lluís Domènech

LA FORÇA D´UNA IL·LUSIÓ PER UNA CATALUNYA INDEPENDENT – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

Josep Lluis Domenech FM

 

Fa pocs dies, en acabar una conferència, el ponent tancà el seu discurs, amb la invocació o crit ritual “Visca Catalunya lliure”. No està molt clar què vol dir “lliure”, en aquest cas: si es tracta d’invocar una llibertat abstracta, de recordar una fantasia, d’un eslògan publicitari, o d’un enunciat polític seriós i eficaç, com cal a partir d'hores d'ara.

Certament, aquesta última cosa cada cop ens sembla més probable: és cert que l’oficiant pertany a un partit dit “independentista”, i que aquest partit té una força considerable al parlament, però és igualment cert que de la independència ara cal parlar el mínim i hem d'estructurar els mitjans per arribar a gaudir-la com més aviat millor. La idea de fons, la condició condicionant, és que es tracta d’una il·lusió deliciosa, d’una autosatisfacció ideal i emocional, però que la realitat de les coses (la realitat es diu Espanya, i segons alguns, Europa) la fa del tot molt difícil a curt termini. Tant de bo en pocs mesos hi arribem a bon terme. Per tant, conservem la il·lusió, però dediquem-nos a les coses serioses: així és com va la cosa, i ens calen grans dosis de prudència a tothom, mentre que els polítics parlen i negocien. A Europa, segons és fe general a tot el Regne d’Espanya (i a la República Francesa, i en gairebé tots els països de la Unió), imaginar nous estats independents es fa difícil, i els estats diuen que no toca, ni és de cap manera acceptable, encara que amb una boca petita i prudent. A l’Europa central i oriental, fa poc més de quinze anys, tampoc no semblava possible, i després va passar el que va passar. Però allò, se sol dir, era una cosa excepcional, estranya i diferent: els països d’Europa occidental no ho poden mirar com a exemple ni com a precedent. Per què? Ah, doncs, perquè no. Deu ser una cosa misteriosa, substancial, metafísica: aquí, en aquesta banda de la vella Europa, els estats són els que són, i això se suposa ontològicament intocable. Però... és possible que canviïn de parer? Doncs jo crec que és possible, perquè Europa s'ha tornat terriblement pragmàtica. Bé, doncs, a Escòcia és diferent. A Escòcia parlen molt seriosament d’independència, un altre cop, després que els unionistes els enredessin. Van haver-hi unes eleccions generals i van arrasar. Tranquil·lament, sense fer grans escarafalls, però sabent el que votaven, a poc a poc, creixent en els sondeigs i en l’opinió general. Ara mateix, sembla que ja més del 80% dels escocesos en són clarament partidaris de tornar a fer un altre referèndum. A Catalunya, encara que amb prudència estem engrescats. Perquè diguin el que diguin, hi ha tantes ganes de tirar endavant el procés que tothom anirà a l'hora, en un sol camí: el de la Independència. I cal afegir que Catalunya en els darrers mesos ha agafat una important entitat internacional. Hi ha una cosa molt important i és que ha desaparegut el fantasma de la majoria silenciosa, esbombada pels botiflers i unionistes i perquè ara juguem amb dades molt més reals. A més, els independentistes tenim majoria al Parlament i, per tant, podem fer feina. A la memòria, amb il·lusió i esperança, hi ha un petit sorollet d'uns versos d'Espriu: " El que és escrit és escrit/ però fixes paraules no permetran mai més /que la veu calli molt enllà del mal / de mots subtils i finalment ordits / de parades aranyes al voltant / del precís centre del glaç de la foscor."   Josep-Lluís Domènech

UNA ESTONA DE PAU, EN AQUESTA CATALUNYA EMPRENYADA – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

 

josep lluis domenech 6

Sempre m'han agradat els poetes. En saben molt. Les seves paraules són clares, adequades i gairebé sempre precises. Fins i tot llegint-les són les mateixes que jo empraria però a l'haver hagut d'estudiar el català amb ja una edat, em fa expressar-me en forma molt més barroera. Que hi farem...

Catalunya fa més de tres-cents anys que rep agressions de tota mena i de totes bandes. Nosaltres podem sentir el dolor de les agressions, i podem fins i tot fer-ne esment. Però els que millor saben expressar i traduir aquest dolor nacional català, gairebé sempre són els poetes. Espriu afirma que: "Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo". Quines paraules més precioses... Hi ha hagut d'altres que han fet el possible per parlar i dialogar amb Espanya. Tenim en Joan Maragall amb la seva "Oda a Espanya". En aquells versos i hi han mots que ens arriben al cor: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana...". Però acaba els versos, dolgut, amb molta pena: "Adéu, Espanya". Ningú com en Maragall va saber expressar amb tan poques ratlles la sordesa crònica d'Espanya.

Fins i tot a Espanya, de vegades, ha sortit alguna veu, trista, solidaria i fins i tot emprenyada. Estic parlant d´en Antonio Machado:

" Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora...".

Victor Balaguer, polític lliberal, però també poeta, va fer un immens treball literari en defensa de Catalunya. I va arribar a declamar: " Ai, Castella, castellana, no t´haguès conegut mai...".

I si volem utilitzar un to més sarcàstic i divertit escoltem Pere Quart quan fa dir a la seva Vaca suïssa, "…prou, s’ha acabat! [...] a mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre! Tinc banyes i escometo com un brau… Jo sóc la vaca de la mala llet...". Potser aquesta embranzida de rauxa, ens fa pensar molt més, totes les ingratituds que rebem d'Espanya.

Però a vegades, val més passar l'estona, amb els versos de Miquel Martí Pol: "Se’ns esmolen les dentetes, quan la mare fa croquetes./ Ben rosses i cruixidores, no te’n menges, en devores. /En qualsevol ocasió, si hi ha croquetes, millor".

I per acabar, amb l'esperança que en alguns anys ja serem independents, i que estarem fora d'Espanya, voldria proposar-vos dues estrofes d´en Pere Prat Gabali, que em fa somiar que les passo amb la meva estimada dóna:

"Conversarem a prop del foc de la nostra llar/ i aclucarem els ullsi ens tornarà a ser car/ besar-nos i ajuntar les galtes ja marcides". "Així revifarem les nostres dues vides/ de pobres vells, així l'hivern no serà fred/ i així, ben arrupits, encara tindrem set.."

Josep Lluís Domènech

AMIGO ESPAÑOL, HACE TIEMPO QUE TE OIGO MURMURAR – JOSEP LLUIS DOMENECH GOMEZ

Josep Lluis Domenech Gomez 3

Benvolguts lectors, us faig a mans una carta que va sortir fa pocs dies a la revista NUVOL. Aquesta carta esta firmada per ROGER VINTON. Cal llegir-la, es interessant. Hace tiempo que te oigo murmurar cada vez que se habla del “proceso” catalán. A menudo tus murmullos se transforman en gruñidos, que no pueden ser si no una muestra de desaprobación de lo que está ocurriendo en Cataluña en los tiempos actuales. Las pocas veces que logras hilvanar algunas frases manifestando tu opinión, transmites un mensaje embrollado, donde se mezclan fobias personales, deseos, informaciones falsas y alguna ley vigente. Para poder debatir contigo, el primer paso sería que definieses tu discurso, porque ahora mismo es una extraña amalgama de elementos que a menudo son contradictorios: no quieres que nos vayamos porque tú te sientes español, con lo que basas tu discurso en un sentimiento nacional, a la vez que niegas los sentimientos de los otros. Dices que no nos iremos porque es imposible, porque es España es indivisible, como creían que lo era el átomo hace un siglo. Pero también dices que si nos vamos nos irá fatal, porque por lo visto no se puede vivir sin ser español. Y rematas la jugada diciendo que en realidad los independentistas somos pocos, que lo que cuenta es la mayoría silenciosa, a la que atribuyes tu mismo pensamiento sin ni siquiera sonrojarte. Y cuando hablas de los catalanes te permites afirmar con aplomo un corpus de ideas a cual más falsa y mezquina. No, los catalanes no somos nazis: para que te orientes, nazis eran aquellos a quien la españolísima División Azul ayudó; nazis eran los que detuvieron a nuestro presidente Companys y lo entregaron a Franco para que lo fusilara. La bandera nazi no es cuatribarrada, es otra muy distinta, con la que a menudo se fotografían los cachorros del Partido Popular, o la que se exhibe en algunos campos de fútbol españoles; o la de algunos partidos políticos (legales) que defienden la sagrada unidad de España. Tampoco entiendo nada cuando te indignas porque, a tu juicio, en Cataluña se impone la lengua catalana. ¿No te has parado a pensar en la magnitud del disparate? Sería equivalente a protestar porque el castellano se “impone” en Madrid. Aquella es la lengua de Castilla como lo es el catalán de Cataluña. Y tampoco es cierto que exista una fractura social entre los catalanoparlantes y los que usan el castellano como lengua única, porque, entre otras cosas, todos los catalanoparlantes son también castellanoparlantes. La única fractura social que hay aquí, es la misma que hay en todos los rincones del planeta: la económica. O en otras palabras, que los ricos se juntan con los ricos y los pobres con los pobres. Te he visto emplear la estrategia más tramposa imaginable: cuando el independentismo no era mayoritario, era un movimiento sin importancia porque “son cuatro gatos”; ahora que parece ser preponderante, resulta que se debe a la manipulación en la enseñanza y en la televisión pública. Con argumentos así siempre se gana, ¿no? Los podrías aplicar a cualquiera que piense distinto a ti y siempre tendrías razón, por absurda que sea tu postura. Además, suponer que el pueblo catalán está manipulado simplemente porque no coincide contigo es lo mismo que partir de la premisa de que todos son tontos menos tú. ¿No se te ha pasado por la cabeza que quizá el manipulado eres tú? A juzgar por la cantidad de medios que defienden una y otra postura, apostaría por esta última hipótesis. Y no, en los colegios catalanes no se adoctrina, salvo que pienses que enseñar en lengua catalana es adoctrinar y que el único idioma apropiado para la enseñanza es el castellano. En ese caso tienes un problema grave. Pero claro, no sólo es la escuela la que impone una doctrina nacionalista, es también la televisión pública, esa que alcanza cómo máximo un 20% de audiencia y que vive rodeada de cadenas que emiten desde Madrid y, por supuesto, en castellano. Ah, y respecto al tratamiento de la información sobre “el procés” que dan unas y otras, lamento informarte que la televisión pública catalana es la que ofrece un reparto de voces más equitativo y ajustado a la realidad de su entorno, elaborado a partir del análisis de las distintas tertulias de radio y televisión. También argumentas que la lengua catalana en sí misma es un problema, porque nos “aísla” del mundo y crea barreras. Quizá cree barreras, pero sólo a la gente como tú, porque tradicionalmente (y ahora más que nunca) Cataluña es el territorio de la península más internacionalizado y que más visitantes extranjeros recibe, que no parecen encontrar en la lengua catalana un obstáculo para estrechar lazos con esta tierra. ¿Sabes por qué? Porque tener más de una lengua es muy normal, lo anormal es lo otro, el hablar sólo una. Hazme el favor y viaja un poco. Ve a los Países Bajos, por ejemplo. Una potencia europea del tamaño de Extremadura dónde el idioma propio (el “extrañísimo” neerlandés) está por todas partes, porque es el oficial. Pero además se manejan en un inglés perfecto y no consta que nadie (ni inversores, ni turistas, ni marcianos) hayan emitido queja alguna por esta “anomalía”, la de tener dos lenguas y que la propia sea oficial en todo el territorio. Ah, y cuando empieces a viajar comprobarás que no, que con el “español” no se va a todas partes aunque lo hablen más de 400 millones de personas. Fíjate qué mala suerte, que la mayoría de esos 400 millones están concentrados en algunos de los países más inestables, inseguros o pobres del planeta. Por cierto, resulta que presumir de los millones de castellanoparlantes en América es “hermanamiento”, pero decir que los catalanes y los valencianos hablamos lo mismo es “pancatalanismo”. Seguramente no sepas que en las otras lenguas, las “extranjeras”, hay sonidos que nunca sabrás pronunciar, porque nadie te ha enseñado que además de las cinco vocales castellanas existen también las vocales abiertas, cerradas o neutras, así como las eses sordas y sonoras. Lástima que los catalanes dominen todos esos fonemas desde pequeños –gracias al catalán- lo que les facilita el aprendizaje de otros idiomas. Es muy posible que este sea el motivo de la proverbial torpeza de los castellanos monolingües a la hora de aprender idiomas foráneos. Cuando te ves sin argumentos, apelas a la crisis, a los recursos escasos y a las prioridades, asegurando que en Cataluña se malgastan recursos en fomentar el soberanismo, en lugar de preocuparnos “por las cosas que importan a la gente”. Ya sabes, las “embajadas” y todo eso. Si no tuvieses pánico a la verdad, buscarías datos para constatar tus afirmaciones y me mostrarías en una pizarra cuánto dinero malgasta el gobierno catalán en tapar sus vergüenzas con la bandera. Pero no lo harás, entre otras cosas, porque quedaría patente que ese argumento también en falso. Resulta que el gasto que supone eso que denominas “embajadas” y que en realidad son oficinas de representación –porque, mal que me pese, Cataluña aún no es un estado asciende a 2, 2 millones de euros (presupuestos de 2014), que podemos discutir si es mucho o poco, pero que en todo caso palidece ante los gastos del sistema diplomático español, donde, por poner un ejemplo, la simple restructuración de la embajada española en Marruecos, nos costó 6,5 millones de euros (2010). Como verás, la cifra de las oficinas catalanas en el exterior la ofrece el diario ABC, un medio que, por lo que yo sé, no parece tener interés alguno en infravalorar este tipo de gastos. Respecto a preocuparse “por las cosas que importan a la gente”, parece que aquí lo intentamos, pero alguien nos lo impide de forma sistemática: el impuesto a la banca de la Generalitat fue bloqueado por el Gobierno de Madrid; el decreto de pobreza energética que pretendía evitar que a los abonados que no pudiesen pagar la luz o el gas se les cortase el suministro durante lo más crudo del invierno, fue llevado al Tribunal Constitucional por el Gobierno de Madrid; incluso las competencias del “Síndic de greuges” vinculadas a la prevención de las torturas han sido recortadas también por el Tribunal Constitucional. Quizá estos últimos ejemplos sean meros asuntos del nacionalismo catalán y no “cosas que importan a la gente”. Pero ya se sabe, nacionalistas siempre son los otros; en cambio tu himno, tu bandera, tus tradiciones son las “normales”: como diría un informático, las que vienen instaladas por defecto en el sistema. En consecuencia, cualquier alternativa te parece exótica, alejada del sentido común y una muestra de “paletismo”. Y ahora que sabes todo esto, por favor, deja de hacer el ridículo.