JOSEP-LLUIS DOMÈNECH GÓMEZ – EL MANUSCRIT D´EDIMBURG I LA FRANCMAÇONERIA

EL MANUSCRIT D'EDIMBURG (1696)josep lluis domenech 6   Aquest manuscrit es troba dividit en tres parts ben diferenciades; la primera i més extensa correspon al que podríem dir el catecisme del grau d’Aprenent, la segona part es compon de dues preguntes del grau de Company, i la tercera i última és una instrucció de com donar la paraula de maçó. En el transcurs de les preguntes i respostes si troben temes comuns a quasi tots els catecismes de l’època, encara que tanmateix en aquestes les qüestions s’hi troben més desenvolupades, per tant es pot deduir que el present manuscrit és un breu resum a tall de notes que tenien la finalitat de servir com a recordatori als oficials en el transcurs de les tingudes de la Lògia. Devem de remarcar que en la segona qüestió del Company es fa referència als cinc punts, que són els que corresponen en la Maçoneria especulativa al grau de Mestre, per això podem pensar que les notes que conformen aquest manuscrit es varen prendre de catecismes “operatius”, fet que ho confirmaria el nom de la Lògia: Kilwinning.   P1. Sou Maçó?
P2. Com ho sabré?
  1. Ho sabreu en el temps i lloc adequats.
P3. Quin és el primer punt?
  1. Digueu-me el primer punt; i jo us diré el segon. El primer “ocultar i segellar”, el segon, sota pena no menor que en aquest cas és tallar-vos el coll. Fareu aquest signe quan ho digueu.
P4. On heu estat acceptat?
  1. En una honorable lògia.
P5. Què fa que una lògia sigui justa i perfecte?
  1. Set mestres, cinc aprenents acceptats, i que no estigui més lluny d’una jornada de la circumscripció, on no hi arribi el lladruc del gos ni el cant del gall.
P6. Menys no constitueixen una lògia justa i perfecta?
  1. Sí, cinc maçons y tres aprenents acceptats, etc.
P7. I menys?
  1. Quants més son, més alegria hi ha; quants menys són, major és la felicitat.
P8. Quin és el nom de la vostra lògia?
  1. Kilwinning.
P9. Com està orientada la vostra lògia?
  1. Est-Oest, com el Temple de Jerusalem.
P10. On és la primera lògia?
  1. Al pòrtic del Temple de Salomó.
P11. Hi ha llums a la vostra lògia?
  1. Sí, tres: al nord-est, al sud-est i al pas de l’est. Una simbolitza al mestre maçó, l’altra vigilant, la tercera al company.
P12. Hi ha joies a la vostra lògia?
  1. Sí, tres: el perpany, un paviment mosaic i un mall.
P13. On trobaria la clau de la vostra lògia?
  1. A tres peus i mig de la porta de la lògia sota el perpany i una pedra verda. També sota el buit del meu fetge on jeuen tots els secrets del meu cor.
P14. Què és la clau de la vostra lògia?
  1. Una llengua ben servada.
P15. On descansa aquesta clau?
  1. En una caixa d’os.
Després de què els maçons us hagin interrogat i amb el seu ajut hagueu contestat total o parcialment aquestes qüestions i que hàgiu respòs correctament i fets els signes, us reconeixeran, però no com a mestre o company de l’ofici, sinó tant sols com aprenent; també us diran: Veig que heu estat a la cuina, però no sé si heu estat al menjador. Respondreu: he estat al menjador igual que a la cuina. (A continuació venen dues úniques qüestions explícitament referents al grau de company) P1. Sou company d’ofici?
P2. Quants són els punts del company?
  1. Cinc, a saber: peu contra peu, genoll contra genoll, mà contra mà i orella contra orella. A continuació es fa el signe de company; i saludant amb la mà en grapa, sereu reconegut per un veritable maçó. Les paraules estan es... l’últim versicle.
La manera de donar la paraula del Maçó. Primer haureu de fer agenollar a la persona que ha de rebre la paraula i després d’un gran nombre de cerimònies per impressionar-lo, fareu que agafi la Bíblia i, posant la seva mà dreta damunt d’ella, el conjugareu a... secret, amenaçant-lo amb què si faltes al seu jurament, el sol en el firmament testimoniarà en contra d’ell, de la mateixa manera que l’assemblea que hi hagués present, allò que serà causa de la seva condemna i que al mateix temps, els maçons... sens cap dubte. Llavors, un cop hagi promès servar el secret, li faran conèixer el jurament que diu: “Pel mateix Déu, i respondreu a Déu quan el tingueu davant, en el gran dia, no revelareu res del que escoltareu i veureu des d’aquest moment, ni de paraula ni per escrit, ni ho escriureu en cap moment, no ho dibuixareu amb la punta d’una espasa ni en cap altre instrument damunt la neu ni la sorra, ni en parlareu, llevat de fer-ho amb un maçó acceptat. Que Déu us ajudi”   Compilació Maçònica d´en Josep-Lluís Domènech        

JOSEP-LLUIS DOMÈNECH GÓMEZ – EL MANUSCRIT REGIUS I LA FRANCMAÇONERIA

EL MANUSCRIT REGIUS Un poema de Deuresjosep lluis domenech 6 AQUÍ COMENCEN ELS ESTATUTS DE L’ART DE LA GEOMETRIA, SEGONS EUCLIDES Qualsevol persona que desitgi llegir bé i buscar, Podrà trobar escrit en un vell llibre De grans senyores i dames de la història, Que, certament, molts fills tenien; Però no posseïen terres per viure d’elles, Ni a ciutat, ni als camps ni als boscos; Un consell els donaren a tots ells: Per decidir en bé d’aquests nens, Sobre com podrien guanyar-se la vida Sense grans penúries ni lluites; I també per a la multitud que arribarà, Alguns d’ells varen ser enviats A buscar grans clergues, Perquè els ensenyessin bons oficis; I nós els hi preguem, per l’amor de nostre Senyor, Perquè els nostres fills trobessin feina, I així poguessin guanyar-se la vida, De forma honesta i molt segura. Ja en aquells temps, i per la bona geometria, Aquest honest ofici que és la maçoneria Fou ordenat i creat de tal manera, Concebut per tots aquests clergues; Gràcies a les seves oracions inventaren La geometria. I li posaren el nom de maçoneria Al més honrat de tots els oficis. Els fills d’aquests senyors s’aplicaren En l’aprenentatge de l’ofici de la geometria, Cosa que feren amb molta cura; L'oració dels pares, i també de les mares, Els posà en aquest honrat ofici. I aquell que millor l’aprenia, i era honest, I superava en atenció als seus companys, Si en aquest ofici els avantatjava, Devia d’ésser més honrat que l’últim, Aquest gran clergue s’anomenava Euclides, El seu nom era conegut arreu del món. Però aquest gran clergue ordenà A qui més elevat estigués en aquest grau, Que devia d’ensenyar als més simples d’esperit Per ser perfecte en aquest honrat ofici; I així devien d’instruir-se l’un a l’altre, I estimar-se junts com germà i germana. També ordenà que Mestre el tenien que anomenar; A fi que fos més honrat, Devia de ser així doncs tractat; Però mai poden anomenar maçó a un altre, En el si de l'ofici entre ells, Ni subjecte, ni servidor, estimat germà; Cadascú cridarà als demés companys amb amistat, Doncs de nobles dames han nascut. D’aquesta forma, per la bona ciència de la geometria, Començà l’ofici de la maçoneria; Així fundà el clergue Euclides, Aquest ofici de geometria a terres d’Egipte. A Egipte a tots els ensenyà, I en distints països de tot arreu, Durant molt anys, segons he sentit, Abans què aquest ofici arribés a aquest país. Aquest ofici arribà a Anglaterra, com us he dit, En els dies del bon rei Adelstonus ; Aleshores va manar construir moltes cases en el bosc. I alts temples de gran renom. Per gaudir-ne nit i dia. Aquest bon senyor estimava mol l’ofici, I volgué millorar-ne totes les seves parts, Per les moltes falles que hi trobà. Envià a traves del país Cridar a tots els maçons de l’ofici, Venir a ell sense tardança, Per esmenar junts aquests defectes Amb bons consells si fos possible. Reuní llavors un bon grup De diversos senyors, en el seu rang, Ducs, comtes i també barons, Cavallers, escuders i molts d’altres, I els grans burgesos de la ciutat, Cadascú en el seu rang; Allí estaven tots junts, Per fundar l’estatut dels maçons. Amb tot el seu esperit cercaven Com podrien ésser governats; Quinze articles volgueren produir, I d’altres quinze punts foren creats.   AQUÍ COMENÇA L’ARTICLE, PRIMER El primer article d’aquesta geometria: El Mestre maçó deu de ser digne de confiança A la vegada constant, lleial i sincer, I mai més és lamentarà de res: I pagarà als seus companys, segons el cost De les vitualles, que tu bé coneixes; I paga’ls justament, i de bona fe, El que puguin merèixer; I evita, per amor o per temor, Que cap de les parts accepti avantatges, Ni del senyor ni del company, sigui qui sigui, D’ells no acceptis cap tipus de prebendes; I mantens-te íntegre com un jutge, I aleshores a ambdós faràs bon dret; I en veritat fes això arreu on et trobis, El teu honor, el teu profit, serà el millor.   ARTICLE, SEGON El segon article de bona maçoneria, Com vós deveu d’entendre especialment, Que tot mestre, que sigui maçó, Deurà d’assistir a l’assemblea general, Per la qual li serà comunicat El lloc on és celebrarà. I a aquesta assemblea hi deurà d’anar, Llevat d’una excusa raonable, O sigui desobedient a l’ofici, O s’abandoni a la mentida, O estigui greument malalt Que no pugui venir a ella; Aquesta és una excusa bona i vàlida, Per aquesta assemblea, si és sincera.   ARTICLE, TERCER En veritat, el tercer article es Que el mestre no prengui aprenent Llevat que pugui assegurar-li hostalatge Amb ell per set anys, com us dic, Per aprendre l’ofici, i que li sigui de profit; En menys temps no en serà apte Ni profitós pel seu senyor, ni per a ell, Com podreu comprendre per aquesta bona raó   ARTICLE, QUART El quart article, aquest deu de ser, Que el mestre deurà de vigilar, En no prendre servent com aprenent, Ni entabanar-lo pel seu propi bé; Doncs al senyor al que està lligat Bé que pot buscar aprenent on vulgui. Si en la lògia fos ensenyat Molt de desordre podria causar, I en tal cas podria ocórrer Que alguns o tot s’entristirien. Doncs tots els maçons se seran Tots units estaran. Si un servent en l’ofici hi romangué, De diversos desordres us podria parlar: Per tenir pau, i honestedat, Preneu un aprenent de la millor condició. En un antic escrit hi trobo Que l’aprenent serà de noble naixement; I així, moltes vegades, fills de grans senyors Han adoptat aquesta geometria, que és molt bona.   ARTICLE, CINQUÈ El cinquè article és molt bo, Que l’aprenent sigui de legítim naixement; El mestre no podrà, sota cap pretext, Prendre un aprenent que sigui deforme; Això significa, com veureu, Que tots els seus membres estiguin sencers; Per l’ofici seria una gran vergonya, Formar a un home espatllat, o a un coix Ja que un home imperfecte de naixement Seria poc útil a l’ofici. Cadascú o pot comprendre, L’ofici vol homes potents, I un home mutilat no té força, Com sabeu des de fa temps.   ARTICLE, SISÈ A l’article, sisè no hi deveu de faltar, Que el mestre no perjudiqui al seu senyor, Prenent del senyor per l’aprenent, Tant com reben els seus companys, en tot, Doncs en aquest ofici s’han perfeccionat, Però encara no l'aprenent, com comprendreu, Així que seria contrari a la raó Donar igual salari a ell i als companys. Aquest mateix article, en tal cas, Ordena que l’aprenent guany menys Que els seus companys, que son, perfectes. En diversos punts, sapigueu, Que el mestre pot instruir a l’aprenent, Perquè el seu salari creixi ràpidament, I abans que el seu aprenentatge hagi acabat Els seu salari en molt haurà millorat.   ARTICLE, SETÈ L’article, setè, que ja està aquí, Us dirà a tots vosaltres, Que cap mestre ni per favor ni per temor, Deurà d’alimentar o vestir a cap lladre, Mai albergarà a cap d’ells, Ni a qui hagi matat un home, Ni a qui tingui mala reputació, Doncs això portarà la vergonya a l’ofici.   ARTICLE, OCTAU L’article, octau ens mostra El que el mestre té dret a fer. Si dona ocupació a un home d’ofici, I no fos tan perfecte com degués, Pot sens tardança reemplaçar-lo I contractar en el seu lloc a un home més perfecte. Per imprudència, un home així Podria deshonrar l’ofici.   ARTICLE, NOVÈ Molt bé mostra l’article, novè Que el metre té que ser fort i savi; Que no comenci cap obra Que no pugui realitzar i acabar; I que sigui profitós als seus senyors, Axis com al seu ofici, allà on vagi. I que les obres estigui ben construïdes, Perquè no hi hagi ni bretxes ni escletxes.   ARTICLE, DESÈ L’article desè, serveix per fer saber, A tots els de l’ofici, modests o grans, Que cap mestre a un altre té que suplantar, Sinó estar junts com germana i germà. En aquest singular ofici, tots els uns i els altres, Treballen per a un mestre maçó. No deu ell, suplantar a cap home Que estigui encarregat d’un treball. El càstig per això és molt dur, No val menys de deu lliures, A menys que fos trobat culpable Aquell que primer tenia el treball. Doncs cap home en maçoneria Pot suplantar impunement a un altre, Llevat haver construït de tal manera Que l’obra s’hagués quedat en un no res; Llavors pot un maçó demanar aquest treball, Per no perjudicar al senyor, En tal cas, si ocorregués, Cap maçó s’hi oposaria. En veritat, qui ha començat les obres, Si és un maçó hàbil i sòlid, Té la seguretat en el seu esperit De portar l’obra a bo fi.   ARTICLE, ONZÈ L’onzè article, jo et dic, Que és just i lliure; Doncs ensenya, amb fermesa, Que cap maçó té que treballar de nit, A menys que és dediqui a l'estudi Pel qual podrà millorar.   ARTICLE, DOTZÈ El dotzè article és de gran honradesa Ja que tot maçó, allà on es trobi, No deurà menystenir el treball dels seus companys Si vol mantenir el seu honor; Amb honestes paraules ho aprovarà, Gràcies a l’esperit que Déu li donà; Però millorant-ho tot amb el seu poder, Sense cap dubte entre tots dos.   ARTICLE, TRETZÈ El tretzè article, que Déu m’ajudi, És que si el mestre té un aprenent, Li ensenyarà de manera complerta, Perquè moltes coses pugui aprendre I així conegui millor l’ofici, Allà on vagi sota el sol.   ARTICLE, CATORZÈ El catorzè article, amb bona raó, Mostra al mestre con deu d’actuar; No pot prendre aprenent Fora de tenir diverses tasques que complir, Perquè pugui, mentre duri, Aprendre molt d’ell.   ARTICLE, QUINZÈ L’article, quinzè és l’últim;; Doncs pel mestre és un amic; Li ensenya que envers cap home Té que adoptar un fals comportament,   Ni seguir als seus companys en l’error, Per molts béns que poguessin aconseguir; Ni permetre que hi hagi falsos juraments, Per cura de les seves ànimes, So pena d’atraure la vergonya a l’ofici, I sobre sí, mateix una severa culpa.   ESTATUTS DIVERSOS PRIMER PUNT En aquesta assemblea d’altres punts foren adoptats, Per grans senyors, i mestres també, Que el que vulgui conèixer aquest ofici i abraçar-lo, Deurà d’estimar a Déu i a la santa Església sempre, I al seu mestre també, pel que és, Allà on vagi, per camps i boscos, I estima també als teus companys, Perquè és el que el teu ofici vol que facis.   SEGON PUNT El Segon punt us diré, Que el maçó treballi el dia laborable Tant conscienciós com pugui, A fi de merèixer el seu salari el dia de descans, Doncs qui veritablement a fet el seu treball Mereix tenir la seva recompensa.   TERCER PUNT El tercer punt deu de ser sever Amb l’aprenent, sapigueu bé El consell del seu mestre té que guardar i ocultar, I el dels seus companys, de bon tarannà; Dels secrets de la cambra a ningú en parlarà, Ni de la lògia, es faci el que es faci; Encara que et creguis amb el deure de fer-ho, No diguis a ningú on vas; Les paraules de la sala i també les del bosc, Guarda-les bé, pel teu honor, Del contrari el càstig damunt de tu, caurà, I a l’ofici gran vergonya portaràs.   QUART PUNT El quart punt ens ensenya, Que cap home al seu ofici li serà infidel; Cap error l’entretindrà Contra l’ofici, doncs a ell renunciarà, I cap perjudici causarà Ni al seu mestre, ni al seu company; I encara que l’aprenent sigui tractat amb respecte, Sempre està sotmès a la mateixa llei.   CINQUÈ PUNT El punt, cinquè és, sens dubte, Que quan el maçó cobri el seu sou Del mestre, que ell atribueixi, Deu de ser humilment acceptada; No obstant just és que el mestre, Abans del migdia, li adverteixi formalment Si no té intenció de col·locar-lo, Com abans s’acostumava de fer; Contra aquesta ordre no pot revelar-se, Si reflexiona bé, és en interès seu.   SISÈ PUNT El sisè punt té que ser ben conegut, De tots, grans i modests, Doncs tal cas podria ocórrer; Que entre alguns maçons, si no tots, Per enveja o odi mortal, Esclati una gran baralla. Llavors deu el maçó, si pot, Convocar les parts a un dia fixat; Però aquest dia no faran les paus, Abans d’acabar la jornada de treball, Un dia de permís teniu que trobar Per donar oportunitat a la reconciliació, Per temor a què sent un dia laborable La disputa els impedeixi de treballar; Feu de manera que acabi la baralla, Perquè romanguin en la llei de Déu.   SETÈ PUNT El setè punt bé podria dir, Com llarga és la vida que el Senyor ens dóna, I així clarament és reconeix, Que no jauràs amb la muller del teu mestre, Ni del teu company, de cap manera, Sota pena d’incórrer en el menyspreu de l’ofici; Ni amb la concubina del teu company, Així com no voldries que ho fessin amb la teva. El càstig per això, sapigueu bé, És romandre d’aprenent per set anys complerts, Qui falti a una d’aquestes prescripcions Deurà de ser, doncs castigat; Perquè una gran preocupació podrà despertar De tant odiós pecat mortal.   OCTAU PUNT L’octau punt és, segur, Encara què algun càrrec hagis rebut, Al teu mestre quedes fidelment sotmès, Doncs mai lamentaràs aquest punt; Un fidel mitjancer deuràs de ser Entre el teu mestre i els teus companys lliures; Fes lleialment tot el que puguis Cap a totes dues parts, i aquesta és bona justícia.   NOVÈ PUNT El novè punt és dirigeix a aquell Que és l’intendent de la nostra sala; Si us trobeu junts en la cambra Serviu-vos l’un a l’altra amb continguda alegria; Gentils companys, deveu saber-ho, Cadascú ha de ser intendent per torns, Setmana darrera setmana, sens cap dubte, Tots a la vegada intendents deuran de ser, Per servir-se els uns als d'altres, amablement, Com si fossin germà i germana; Ningú es permetrà les despeses d’altri, Ni se’n alliberarà d’ells en benefici seu, Doncs cada home tindrà la mateixa llibertat En aquest càrrec, com té que ser; Mira de pagar sempre a tots Els qui hagis comprat a vitualles, A fi que no hi hagi cap reclamació, Ni als teus companys, en qualsevol grau; A qualsevol home o dona, sigui quin sigui, Paga bé i honestament, així ho volem; Als teus companys passaràs comptes exactes Del bon pagament que hagis fet, Per temor a posar-los en un tràngol, I d’exposar-los a la vergonya. Sempre comptes tens que donar De tots els béns adquirits, De les despeses que facis en bé dels teus companys, Del lloc, les circumstàncies i l’ús; Aquests comptes tens que donar Quan t’ho demanin els teus companys.   DESÈ PUNT El desè punt mostra la bona vida, Com viure sense preocupacions ni baralles; Si el maçó porta una mala vida, I en el seu treball no és honrat, I busca males excuses, Injustament podrà als seus companys difamar, I per aquests infames calumnies Atraure la vergonya sobre l’ofici. Si així aquest deshonra, No li deureu cap favor, Ni mantenir-lo en la seva mala vida, Per por de caure en el fracàs i conflicte; Però no li doneu cap termini Fins no haver-lo citat A comparèixer a on us convingui; En el lloc acordat, de bon grat o per força, A la propera assemblea el convocareu, Per comparèixer davant els seus companys; I si rebutja d’assistir-hi, Se’l farà renunciar a l’ofici; Serà castigat, segons la llei Que fou establerta en temps antics.   ONZÈ PUNT L’onzè punt és bona discreció, Com podreu comprendre per bona raó; Un maçó que coneix bé l’ofici, Que veu al seu company tallar una pedra, I que està a punt de trencar-la, Ha d’agafar-la tan aviat pugui, I ensenyar-li con corregir-la; Perquè l’obra del senyor no és malmeti, Mostra-li dolçament com corregir-la, Amb bones paraules, que Déu et guardi; Per l’amor del que està en el més amunt, Amb dolces paraules nodreix la seva amistat.   DOTZÈ PUNT El dotzè punt és de gran autoritat, Allà on l’assemblea és celebrarà, Hi haurà mestres, i companys també, I d’altres grans senyors; Hi serà el jutge de la comarca, I també l’alcalde de la vila, Hi haurà cavallers i escuders, I a més a més magistrats, com veureu; Totes les ordenances que allí s’adoptin S’han acordat per ésser respectades; Contra qualsevol home, sigui qui sigui, Que pertanyi a l’ofici bell i lliure, Si alguna querella fa contra elles, Detingut serà i posat a vigilar.   TRETZÈ PUNT El tretzè punt requereix de tota la nostra voluntat, Ell jurarà no robar mai més, Ni ajudar a qui treballi en aquest mal ofici, Per cap part del seu botí, Deurà saber-ho, o pecaràs, NI pel seu bé, ni pel de la seva família.   CATORZÈ PUNT El catorzè punt és llei excel·lent Per aquell qui el tingui en temença; Un bo i vertader jurament deurà de fer, Al seu mestre i companys que aquí estan; També fidel deurà de ser, i constant, A totes les ordenances, vagi on vagi, I al seu senyor lleial al rei, Per damunt de tot li ha de ser fidel. Sobre tots aquests punts Tu prestaràs jurament; I el mateix prestaran tots Els maçons, de grat o per força, Sobre tots aquests punts, Així ho estableix una excel·lent tradició. I de cada home esbrinaran Si els posa en practica, O si algú és reconegut culpable Sobre un d’aquests punts en particular; Que se’l busqui, sigui qui sigui, I se’l porti davant l’assemblea.   QUINZÈ PUNT El quinzè punt es d’excel·lent tradició Per aquells que han fet jurament A aquesta ordenança, portada a l’assemblea De grans senyors i mestres, com s’ha dit; Pels desobedients, jo ho sé, A la present constitució, I als articles que han estat promulgats, Per grans senyors i mestres junts, I havent estat provades les seves faltes Davant aquesta assemblea, amb celeritat, I si no es volen corregir, Deuran aleshores d’abandonar l’ofici, I jurar no tornar-lo a exercir. Llevat que acceptin esmenar-se, Mai més participaran en ell; I s’hi és neguessin a fer-ho, El jutge sense triga els detindrà, I en un calabós profund els tancarà, Com a causa de la seva transgressió, I els confiscarà els seus béns i ramats En profit del rei, en la seva totalitat, I els hi deixarà tant de temps Com plagui al nostre rei estimat.   L’ART DELS QUATRE CORONATS Preguem ara al Déu Omnipotent, I a la seva radiant mare Maria, A fi que puguem seguir aquests articles I els punts, tots junts, Com ho varen fer els quatre sants màrtirs, Que en aquest ofici tingueren gran estima; Foren ells tan bons maçons Com pugui trobar-se sobre la terra, Escultors i imatgers eren també. Per ser dels obrers millors, I en gran estima l’emperador els tenia; Desitjà aquest que fessin una estàtua Que en el seu honor és venerés; Tals monuments en el seu temps posseïa Per desviar al poble de la llei de Crist. Però ells ferms romangueren en la llei de Crist, I sense compromisos en el seu ofici; Estimaven a Déu i al seu ensenyament, I s’hi havien entregat al seu servei per sempre. En aquell temps foren homes de veritat, I rectament visqueren en la llei de Déu; Ídols es negaren aixecar, I per molts beneficis que poguessin reunir; No prengueren a cap ídols pel seu Déu I rebutjaren construir-lo, malgrat la seu còlera; Per no renegar de la seva veritable fe I creure en la seva falsa llei, Sense tardança l’emperador els detingué, I en una profunda presó els tancà; Més cruelment els castigava, Més en la gràcia de Déu se’n alegraven. Veient llavors que res podia Els deixà anar a la mort; Qui ho desitgi, en el llibre pot llegir De la llegenda dels sants, Els nombres dels quatre coronats. La seva festa és ben coneguda per tots, L’octau dia després de Tot Sants. Escolteu el que he llegit, Que molts anys desprès, amb gran esfereïment, El diluvi de Noè fou desencadenat, La torre de Babilònia començà a erigir-se, L’obra més gran de calç i pedra Que mai cap home hagi vist; Tant alta i gran fou pensada Que set mil l’altura d'ombra projectava; El rei Nabucodonosor la va fer construir Tant potent per la defensa dels seus homes, Que si un tal diluvi ocorregués L’obra enfonsar-se no pogués; Però tan ferotge orgull tenien, i tanta fanfàrria, Que tot el treball es va perdre; Un àngel els castigà dividint les seves llengües, I axis mai més s’entengueren l’un amb l’altre. Molts anys més tard, el bon clergue Euclides L’ofici de la geometria ensenyà pel món, I en aquest també va fer Gran nombre d’oficis. Per l’alta gràcia de Crist en el cel. Les set ciències fundà; Gramàtica és la primera, ho sé, Dialèctica la segona, em congratulo, Retòrica la tercera, que no es negui, Música la quarta, os ho dic, Astronomia la cinquena, per les meves barbes, Aritmètica la sisena, sens cap dubte, Geometria la setena, i tanca la llista, Doncs és molt humil i cortès. De veritat, la Gramàtica és l'arrel, Tots l’aprenen en el llibre; Però l’art supera aquest nivell, Com de l’arbre el fruit és millor que l’arrel; La Retòrica mesura un llenguatge acurat, I la Música és un suau cant; L’Astronomia dona el nom, estimat germà, L’Aritmètica demostra que una cosa és igual a una altra, La Geometria és la setena ciència, I distingeix la veritat de la mentida, ho sé; Qui d’aquestes set ciències se’n serveixi, Bé pot guanyar el cel. Ara, estimats fills meus, tingueu bon esperit Per allunyar l’orgull i la cobdícia, I apliqueu-us-hi a jutjar bé, I a bé comportar-vos, allà on estigueu. Os demano ara molta atenció, Doncs això deveu saber, Però encara molt millor, Que com aquí està escrit. Si per això et falta intel·ligència, Demana a Déu que te la concedeixi; Doncs Crist mateix ens ensenya Que la santa església és la casa de Déu, I no per altra cosa està feta Sinó per pregar i plorar els seus pecats. Tracta de no arribar tard a l’església, Per haver tingut a la porta paraules llibertines; Quan estiguis en el seu camí Tingues en ment a tot moment Venerar al teu Déu senyor nit i dia, Amb tot el teu esperit i força. En arribar a la porta de l’església Prendràs una mica d’aigua beneïda, Doncs cada gota que toquis Netejarà un pecat venial, sapigueu de cert. Però abans deuràs de descobrir-te el cap, Per amor d’aquell que morí a la creu. Quan entris a l’església, Enlaire cap a Crist el teu cor; Aixeca llavors els ulls a la creu, I agenollat damunt els dos genolls; Prega llavors perquè Ell t’ajudi a obrar Segons la llei de la santa església, I a guardar els deu manaments Que Déu a tots els homes donà. I prega-l'hi amb dolça veu Que el lliuri dels set pecats, A fi que en aquesta vida puguis Mantenir-te lluny de preocupacions i querelles; I que et doni a més a més la gràcia Per trobar un lloc en la beatitud del cel. En la santa església abandona les paraules frívoles Del llenguatge lasciu, i les bromes obscenes, I deixa de banda tota vanitat, I digues el teu Pare Nostre i l'Avemaria; Vigila de no fer soroll, I estigues sempre en oració; Però sinó vols resar, No molestis al proïsme de cap manera. En aquest lloc no hi estiguis de peu ni assegut, Sinó a terra ben agenollat, I quan jo llegeixi l’Evangeli, Aixeca’t, sense recolzar-te als murs, I primsenyat si saps fer-ho Quan es noti el gloria tibi; I quan acabi la lectura, Pots tornat a agenollar-te, I caure damunt els teus dos genolls, Per amor a qui ens ha redimit a tots; I quan escoltis la campana Que anuncia el sant sagrament, Deveu agenollar-vos, joves i vells, I elevar les mans al cel, Per llavors dir en aquesta actitud, En veu baixa i sense fer soroll: “Senyor Jesús, siguis benvingut, En forma de pa, com et veig, Ara Jesús, pel teu sant nom, Protegeix-me del pecat i de la culpa; Donem l’absolució i la comunió, Abans de què me'n vagi d’aquí, I sincer em penedeixo dels meus pecats, A fi, Senyor, de què mai més mori en aquest estat; I tu, que d’una verge has nascut, No pateixis, perquè m’hagi perdut; I quan d’aquest món hagi marxat, Atorguem la beatitud sense fi; Amén! Amén! Així sigui! I ara, dolça dama, pregueu per mi” Heus ací el que heu de dir, o alguna cosa semblant, Quan t’agenollis davant del sagrament. Si busques el teu bé, no estalviïs res Per venerar a qui tot ho ha creat; Doncs per un home és un dia d’alegria, Que una vegada, aquest dia el pugui veure; És quelcom tan preciós, de veritat, Que ningú pot valorar, Doncs tant bé fa aquesta visió. Com va dir Sant Agustí molt encertadament, El dia que vegis el cos de Déu, Posseiràs aquestes coses, amb tota seguretat: Menjar i beure el suficient, Ningú, aquest dia et faltarà; Els juraments i paraules vanes, Déu també et perdonarà; La mort soferta aquest mateix dia En absolut l’has de témer; I tampoc aquest dia, t’ho prometo, Perdràs la vista; I cada pas que donessis, Per veure aquesta santa visió, Et serà contada al teu favor, Quan en tinguis necessitat; Aquest missatger que és l’àngel Gabriel Exactament els conservarà. Desprès d’això, ara puc passar A parlar d’uns altres beneficis de la missa; Vine, doncs a l’església, si pots, I assisteix a missa cada dia; Si no pots anar a l’església, Allà on estiguis treballant, Quan escoltis el so de la missa, Prega a Déu en el silenci del teu cor, Perquè et doni part en aquest servei Què a l’església és celebra. Vull a més a més ensenyar-te, I als teus companys, escolteu això, Quan et presentis davant d’un senyor, En un casa, en el bosc o a taula, La caputxa o la gorra et tens que treure, Abans d’estar en front d’ell; Dos o tres cops, sens dubte, Davant del senyor deuràs d’inclinar-te; Doblegaràs també el genoll, I tindràs així salvat l’honor. No et posis la gorra o la caputxa Fins que et doni permís. Tot el temps que parlis amb ell El mentó alt amb franquesa i amabilitat tens de mantenir; Així, com el llibre t’ensenya, Mira’l a la cara amb gentilesa. Els teus peus i mans tinguis tranquils, Sense gratar-te, ni entrebancar-te, sigues hàbil; Evita també escopir i mocar-te, Espera estar sol per fer-ho, I si vols ser savi i discret, Gran necessitat te’ns de governar-te. Quan entris a la sala, Entre persones ben nascudes, bones i corteses, No presumeixis de res, Ni de naixement, ni del teu saber, No t’asseguis ni et recolzis, És el signe d’una bona i apropiada educació. No et deixis portar en la teva conducta, En veritat la bona educació et salvarà la situació. Pare i mare, siguin quins siguin, Digne és el fill que actua dignament, En la sala, en la cambra, on et trobis; Les bones maneres fan a l'home. Fes atenció al rang del teu proïsme, Per dirigir-li la reverencia que convingui; Evita saludar-los tots a la vegada, Excepte si els coneixes. Quan a la taula estiguis assegut, Menja amb gràcia i decor; Cuida de tenir les mans netes, I que el teu ganivet sigui tallant i ben esmolat, I no tallis mai pa per la vianda Què el que puguis menjar; Si actues junt a un home de rang superior, Aleshores bé faràs. Deixa’l que és serveixi primer el menjar, Abans de tocar-la tu. No agafis el millor tros, Encara que ell t’ho indiqui; Manté les mans netes i decents, Per no tingué que fer servir el tovalló; No la usis per mocar-te, Ni et netegis les dents a taula; No mullis massa el llavis a la copa, Encara que tinguis molta sed; Això et faria llagrimeig, El qual no és massa cortès. Mira de no tenir la boca plena Quan vagis a parlar o a beure; Si veus que algú beu Escoltant-te com parles, Interromp aviat la teva història, Perquè pugui beure el vi o la cervesa. Vigila a més a més de no ofendre a ningú, Per alegre que estigui; I no murmuris de ningú Si vols salvar el teu honor; Doncs el llença aquestes paraules En molesta situació et posarien. Reté la teva mà en el puny Per evitar dir: “si ho hagués sabut”, En un saló entre belles dames, Mossegat la llengua i sigues tot ulls; No trenquis a riallades, Ni tabalegis com una maula. No bromegis si no és amb els teus consemblants, I no expliquis s tothom el que has escoltat; Ni et vanagloriïs dels teus actes, Ni de broma ni per interès; Amb bells discursos pots realitzar els teus desitjos, Però també els pots malmetre. Quan et trobis a un home de valor, No portaràs gorra o caputxa; En l’església, el mercat o el pòrtic, Saluda'l, segons el seu rang. Si vas amb algú de rang Superior al teu, Ves per darrera d’ell, Doncs això és de bona educació i sense falta; Quan ell parli, estigues tranquil, Quan acabi, digues el que vulguis, En les teves paraules sigues discret, I del que ell digui presta atenció; Però no interrompis la seva historia, Encara que sigui a causa del vi, o de la cervesa. Que Crist llavors, per la seva celestial, Os concedeixi l’esperit i el temps, Per entendre i llegir aquest llibre, A fi d’obtenir el cel com a recompensa. Amén! Amén! Així sia! Una Recopilació Maçònica d´en Josep-Lluís Domènech  

JOSEP-LLUÍS DOMÈNECH GÓMEZ – ELS ESTATUTS DE RATISBONA I LA FRANCMAÇONERIA

ELS ESTATUTS DE RATISBONA (1459) Estatuts de l’associació de picapedrers i constructorsjosep lluis domenech 6 En el nom de Déu Pare, del Fill, i de l’Esperit Sant i de santa Maria, mare de Déu, dels seus benaventurats sants servidors, els quatre sants coronats d’eterna memòria, considerem que per conservar amistat, unió i obediència, fonament de tot el be, de tota utilitat i benefici, prínceps, comptes, senyors, localitats i convents, fets actualment i en el futur, Esglésies, edificis de pedra o construccions, devem formar una comunitat fraternal; pel bé i la utilitat de tots els Mestres i Companys del cos d’ofici de picapedrers i de constructors en terra alemanya, especialment per evitar qualsevol discussió, fracàs, problema, despeses i perjudicis derivats de desordres i de transgressions de la bona regla. Ens comprometem a seguir tots els reglaments pacíficament i amb amistat. Perquè la nostra empresa cristiana sigui vàlida en qualsevol temps, nosaltres, Mestres i Companys de l’ofici esmentat, originaris d’Espira, Estrasburg i Ratisbona, en nom nostre i en nom de tots els demés germans Mestres i Companys de l’esmentat ofici, hem renovat i clarificat les antigues tradicions i ens hem constituït amb esperit fraternal en una agrupació i ens hem compromès a observar fidelment els reglaments aquí baix definits, per a nosaltres mateixos i pels nostres successors. 1.- Tot aquell que desitgi entrar a la nostra organització fraternal té que fer promesa d’observar tots els punts i articles que s’anomenen en aquest llibre. 2.- Si un treballador que hagués començat una obra honestament concebuda morís, és necessari que qualsevol altre Mestre expert en la matèria pugui continuar l’Obra i dur-la a terme. 3.- Si es presenta un Company competent en la matèria que desitja avançar desprès d’haver servit en aquesta obra, se’l pot acceptar. 4.-Si un Mestre mor sense haver acabat l’Obra començada i un altre mestre s’en fa càrrec, aquest té que dur-la a terme sense abandonar-la a un tercer, a fi de què quins hagin dirigit els treballs en qüestió no és trobin endeutats en despeses exagerades que podrien perjudicar la imatge del difunt. 5.- Si es formés un nou taller on anteriorment no ni hagués hagut cap, o si un Mestre morís i fos reemplaçat per un altre que nos fos de la corporació, és precís que el Mestre que tingui la possessió dels documents i els estatuts de la corporació, el faci jurar i prometre mantenir-ho tot en regla, segons el dret dels picapedrers i dels constructors; el qui s’oposés a aquesta llei no rebrà cap sou de Company ni de Mestre, i cap Company d’aquesta corporació podria entrar al seu taller. 6.-Tot aquell que estigui sota la dependència d’un senyor, sigui Mestre o Company, no pot ser acceptat a la corporació sense el permís del seu senyor. 7.-Si un taller s’ha establert per exemple a Estrasburg, Colònia, Viena i Passau, o en d'altres llocs de la mateixa competència, ningú que arribi de l'exterior podrà aprofitar-se’n. 8.-El Mestre que entri en una empresa ja en curs, deurà de renunciar al seu sou fins que aquesta estigui en ple funcionament.
  1. El sou convingut s’entregarà íntegrament als Companys que hi siguin des del principi.
10.-Ell –el Mestre- es comportarà correctament en qualsevol circumstància amb els Companys, segons el dret i el costum dels picapedrers i dels constructors, conforme als costums de la regió. 11.-Si un Mestre ha obert un taller i altres Mestres se’n van amb ell, aquest no poden de cap manera agafar la feina fins que el primer no hagi desistit de l’empresa. Naturalment, aquests últims deuen d'ésser competents. 12.-Els Mestres en qüestió tenen que dirigir els seus treballs de tal manera que els edificis construïts per ells siguin impecables durant el període de temps determinat pels costums de la seva regió. 13.-Si convingués a algun Mestre emprendre un altre treball a la vegada, i no pogués acabar bé aquest, i si algun Mestre pren aquest càrrec, aquest últim Mestre se’n tindrà que ocupar fins el final, amb l’objecte de què l’obra no quedi inacabada. Però si aquest últim no té la competència requerida necessària, serà amonestat i castigat, a fi que sàpiga a què atendre’s. 14.-Ell o els Mestres que emprenguin aquests treballs llogaran només els serveis d’aquells que siguin competents en la matèria. 15.-Si un Mestre s’encarrega d’un treball pel qual no és competent, cap Company deurà d’assistir-lo. 16.-Dos Mestres no deuen d’emprendre el mateix treball, a menys que no és pogués acabar en transcurs d’un any. 17.-Cada Mestre que resideixi al seu taller no deurà tenir més de dos ajudants. I si tingués més d’un taller exterior, en cap d’ells podrà tenir més de dos ajudants, a fi efecte de no superar el nombre de cinc ajudants en el conjunt dels seus tallers. Però si perd un taller, deurà col·locar als ajudants d’aquest en el seu altre taller fins què el període de col·locació dels seus ajudants hagi transcorregut i no podrà fer-se amb els serveis d’altres ajudants fina que els treballs hagin acabat. 18.-Si un ajudant tingués que deixar a un Mestre per anar a ajudar-ne un altre, el primer podrà contractar-ne un altre per un trimestre, fins que s’hagi esgotat els temps de treballs de l’altre. 19.-Quan un ajudant serveix a un Mestre d’acord amb els estatuts de la corporació, i el Mestre li ha promès confiar-li alguns treballs, i l’ajudant desitja fer-ne encara més, podrà entendre's amb el Mestre en bon dret per servir-lo durant més temps. 20.-Al Mestre d’obres que dirigeixi un taller al qui se l’hi hagi atorgat poder jurídic sobre aquesta corporació per resoldre tota diferencia que pogués sorgir entre els constructors, li deuran obediència tots els Mestres, Companys i ajudants. 21.-En cas que és donés alguna queixa al Mestre, no pronunciarà ell sol una sentència, sinó que ho comunicarà a dos Mestres més, els més pròxims, i als Companys que pertanyin al mateix taller. Junts aclariran la qüestió, que deurà desprès ser plantejada davant de tota la corporació. 22.-Tot el Mestre que tingui la responsabilitat dels estatuts de la corporació té que fer-los llegir als seus Companys una vegada a l'any, i si en el transcurs de l’any, arribés un Mestre o Company nou que volgués conèixer els estatuts parcials o totalment, aquest, els hi donarà a conèixer a fi efecte d’evitar equívocs. 23.-Si es produeix el cas en què dos o més Mestres pertanyents a la corporació tinguin diferencies sobre temes estranys a la professió, es tenen que adreçar sempre a la corporació, que ho jutjarà de la millor manera. 24.-Cap contractista o Mestre pot viure declaradament en concubinat. Sinó s’abstingués d’això, cap Company i cap picapedrer romandrà al seu taller ni tindrà res en comú amb ell. 25.-A fi de què l’esperit de fraternitat pugui mantenir-se íntegre sota els auspicis divins, cada Mestre que dirigeixi un taller tindrà que entregar un florí quan sigui rebut per la corporació. 26.-Tots els Mestres i contractistes deuen de tenir, cadascun d’ells, un tronc en el que cada Company hi pagarà un pfennig setmanal. Cada Mestre recollirà aquests i d’altres diners que hi hagi al tronc i els entregarà cada any a la corporació. 27.-Les donacions i esmenes deuran de ser entregades en els troncs de la comunitat, per poder celebrar millor el servei diví. 28.-Si un Mestre d’obra no és sotmet als reglaments i tot i així desitja exercir el seu ofici, cap Company anirà al seu taller, i els demés Mestre l’ignoraran. 29.-Si un Mestre encara no ha entrat a la corporació, i no es declara hostil a ella i pren a un Company, no serà sancionat per això. 30.-Si un Company es dirigeix a un altre Mestre de vida honesta demanant d’ésser contractat, pot ser-ho en la mesura en què continuï complint les seves obligacions en vers la corporació. 31.-I si ocorregués que una queixa és elevada per un Mestre contra un altre Mestre, o per un Company contra un altre Company o contra un Mestre, aquestes queixes és portaran davant els Mestres que posseeixin els llibres de la corporació. Aquest precisaran els dies en què les parts deuran de ser escoltades, i la causa serà jutjada en els llocs on estiguin conservats els llibres de la corporació. 32.-No es deu d’acceptar en la corporació a un Mestre o contractista que no hagi combregat en un any, o que no practiqui la religió, o que dilapidi els seus béns en el joc. Si per algú per ventura d’aquesta categoria fos admès, cap Mestre ni Company tindrà contacte amb ell fins que no hagi canviat de vida i haver sofert un càstig per part de la comunitat. 33.-El Mestre que tingui al seu càrrec els llibres deurà prometre a la corporació guardar-los amb cura i no deixar-los a ningú i no permetre que es copiïn a fi de què romanguin intactes. Però si algú de la corporació necessita copiar un o dos articles, se’ls hi poden deixar o autoritzar-ne les còpies. 34.-Si un Mestre o Company copia un llibre ignorant-ho el Mestre autor, serà expulsat de la corporació; cap Mestre o Company deu de tenir cap contacte amb ell i cap Company deurà d’associar-se als seus treballs mentre tant no hagi fet una esmena honorable. 35.-Igualment, un Mestre que hagi començat un treball i hagi traçat un plànol no deurà modificar aquest plànol, sinó que ho acomplirà, segons el costum del país. 36.-Si un Mestre o Company realitza despeses per bé de la comunitat, deurà de justificar-los i la comunitat tindrà que reembossar-les-hi. Si algú té diferències amb la justícia en d’altres circumstàncies que interessin a la corporació, aquesta la té que ajudar i protegir. 37.-Si un Mestre o Company està en dificultats amb la justícia o d’algun altre tipus, cadascú, sigui Mestre o Company, deurà d’ajudar-lo i assistir-lo, conforme a les obligacions de la corporació. 38.-Si un Mestre no ha rebut la totalitat de la paga una vegada hagi acabat la construcció, no està autoritzat a demanar interessos. A la inversa, un Mestre que hagi anticipat diners a algú o a una ciutat per portar a bon terme una construcció tampoc exigirà interessos. 39.-Si un Mestre té que construir els fonaments i no pot acabar-los per manca de mà d’obra qualificada, té tota la llibertat per dirigir-se als obrers, a fi de què la gent o les ciutats que hagin encarregat l’obra no es trobin en un destret. 40.-Tots els Mestres i Companys que s’hagin compromès per jurament a observar els reglaments de la corporació, en tenen que ser ben fidels. Si un Mestre o Company infringeix un dels articles del reglament, deurà expiar en conseqüència i desprès ésser obligat a observar l’article en qüestió. 41.-A Ratisbona, l’any 1459, quatre setmanes desprès de la Pasqua, s’ha decidit que el Mestre d’obres Jobst Dotzinger, que ha construït la nostra catedral i molts edificis religiosos a Estrasburg, sigui considerat, com també els seus successors, com a president i jutge, i això és vàlid igualment per Espira i Estrasburg. 42.-Tots els Mestres posseïdors d’un tronc als tallers en els quals no existeixi el tronc de la corporació seran responsables dels diners davant als mestres que custodien els llibres de la corporació, i, allà on es conservin aquests llibres, és deurà de celebrar un servei diví. Si mor un Mestre o un Company en els tallers on no hi hagi el llibre de la corporació, aquesta mor serà anunciada al Mestre que tingui els llibres. Quan rebi la noticia de la defunció, celebrarà una missa pel descans de l’anima del difunt. Tots els Mestres i Companys hi tindran que assistir-hi i entregar un òbol. 43.-En el taller on hi hagi un llibre de la corporació, és guardarà també el contingut del tronc dels tallers més pròxims. 44.-Cap Mestre o Company que no pertany a la corporació deurà de rebre cap mena d’ensenyament. 45.-No existeix el dret de rebre diners en retribució a l’ensenyament que es dispensa, però res impedirà ensenyar gratuïtament a tots aquells que desitgin instruir-se. 46.-Si un home piadós desitja participar en el servei diví, deurà d’ésser acollit. Però, deixant de banda, aquest servei, no podrà participar en el treball de la corporació. 47.-En l’any 1459, quatre setmanes desprès de Pasqua, els Mestres i els obrers d’aquesta corporació que ha estat a Ratisbona han jurat també fidelitat sobre el llibre. Jobst Dotzinger, Mestre d’obra d’Estrasburg. ANNEX Reglament concernent als Aprenents i Companys 1.-Si un o més Companys tornen, desprès dels seus viatges per Alemanya, als seus tallers, el Mestre els hi assegurarà el mateix sou que tenien havans. I si no haguessin fet jurament anteriorment, el Mestre els hi faria fer. Si es neguessin, ningú els contractarà. 2.-El Mestre no deurà contractar a cap Company que porti una existència dissoluta, o que visqui amb una concubina, o que no és confesses una vegada a l’any i no combregui, o que malbarati els seus guanys en el joc. 3.-Si un Company es presenta a l’obra i demana d’ésser contractat, no deurà d’ésser acceptat, llevat que el seu aprenentatge l’hagi fet amb un Mestre constructor. 4.-El postulant no podrà dirigir-se a ningú més, sota pena de càstig. 5.-Tot Company itinerant que estigui contractat en una obra deurà l’obediència al Mestre o al seu ajudant, segons les regles i els usos de la corporació. 6.-Cap Company itinerant que es trobi en el lloc podrà parlar malament del seu contractista ni ferir el seu honor. Però si el contractista ha infringit les regles de la corporació, tots poden denunciar-lo. 7.-Quan un itinerant abandona l’obra, no pot deixar deutes ni cap motiu de queixa. 8.-Si un contractista vol prescindir d’un itinerant, li donarà permís només un dissabte o un dia de paga, a fi efecte que pugui viatjar al dia següent, llevat que tingui una raó vàlida per actuar d’una altra forma. 9.-Un orador (vigilant o peó) tindrà que servir al seu Mestre amb fidelitat, segons la llei i el costum, i mai el perjudicarà amb accions ni amb paraules, ni personalment, ni per terceres persones. 10.-Tot Company itinerant deurà de prometre als membres de la corporació respectar totes les regles corporatives, i qui si negués o cometés una infracció ja no serà contractat per cap Mestre d’obra que se’n assabentés. 11.-Si un Mestre o un Company de la corporació és poses malalt i no pogués anar a la feina, la corporació l’ajudarà i el sostindrà, i si ho necessita, li pot deixar diners necessaris per subsistir, amb el compromís de tornar-los. Si morís, se li agafaran les pertinences suficients (vestits i d’altres coses) per cobrir el deute. 12.-Si un Company arriba davant d’un Mestre que no tingui el llibre de la corporació i sol·licita una plaça, el Mestre pot contractar-lo inscrivint-lo en la corporació i donant-l'hi el sou reglamentari. Si el Mestre no té diners, recomanarà al Company al Mestre més proper que tingui el llibre corporatiu i els troncs. Deurà llegir les ordenances al Company i aquest jurarà la seva conformitat. 13.-Si un Company ha servit a un Constructor i no a un contractista, i desitja entrar a la corporació, tindrà que treballar primer, dos anys sense sou amb un contractista. Si no ho accepta, no podrà d’ésser admès a la corporació. Per altra banda, cada Mestre que tingui un llibre corporatiu deurà d’actuar, segons les circumstàncies. Reglament concernent als Aprenents 1.-Cap Mestre o contractista deurà contractar a un aprenent que no estigui casat. A més a més és lícit preguntar-li si el seu pare i la seva mare també estan casats. 2.-Cap Mestre o contractista pot contractar un ajudant per un temps inferior a sis anys. 3.-Tampoc el farà capatàs abans que acabi aquest termini. 4.-I no deurà de fer-lo capatàs tampoc abans de què hagi fet un viatge de Companyonia d’un any. 5.-El Mestre o el contractista farà prometre a l’aprenent l’observança dels estatuts i les regles de la corporació. 6.-Si un aprenent deixa al seu contractista sense cap causa legítima abans de l'acabament del contracte, cap altra contractista el podrà contractar. Cap Company congeniarà amb ell abans que torni de nou al seu contractista, desprès del qual tindrà que acabar el seu aprenentatge i donar-li satisfacció, pel que rebrà un certificat. Cap aprenent pagarà indemnització al seu contractista llevat que contragués matrimoni, amb el consentiment el contractista, o per algun motiu legítim urgent per ell o pel contractista. 7.-Si un aprenent té la impressió que el seu Mestre l’ha perjudicat, pot plantejar la qüestió davant dels contractistes i dels Mestres de la regió, a risc, pel demés, de ser expulsat i de tenir obligatòriament que anar-se'n a un altre lloc. 8.-Si un aprenent té una mala conducta des del punt de vista sentimental i fora del matrimoni, perdrà el benefici dels anys d’aprenentatge, no obstant se li examinarà amb comprensió el seu cas. 9.-Si un Mestre, Company o aprenent ha infringit el reglament, deurà de sotmetre’s amb obediència a la sanció. Si algú s’hi negués, serà exclòs de la corporació fins que no hagi estat sancionat. Serà rebutjat i menyspreat per tots. Soli Deo Gloria. Recopilació Maçònica d´en Josep-Lluís Domènech

JOSEP-LLUIS DOMÈNECH GÓMEZ – ELS DISCURSOS DE RAMSAY, TEXTES ESCLARIDORS DE LA FRANCMAÇONERIA

Picture 2ELS DISCURSOS de RAMSAY (1736-1737) Andrew Michael Ramsay va néixer l’any 1686 a Ayr (Escòcia) i morí a Saint-Germain-en-Laye, França l’any 1743. Fou mestre d’ensenyança de grans famílies: Wemyss, Sassenage, Estuardo (Roma,1724), Château-Thierry, Bouillon. Anomenat Cavaller de S.Lázaro pel duc d’Orleáns, regent de França i Gran Mestre d’aquesta Ordre, al 1723. Escriptor, és autor entre d’altres, de les obres “The Philosophical principles of natural and revealed religion unfolded in geometrical order del 1748. Gran Orador de l’Ordre de França, el seu discurs del qual els oferim les dues versions, és un testimoni mol conegut i famós sobre el pensament esotèric present en els “alts graus” de l’Escocisme, discurs que no només és l’expressió d’una corrent ja existent, sinó que també se li ha arribat atribuir l’origen d’aquests “alts graus”. El primer fou pronunciat a la Lògia Saint Thomas nº 1 de París que fou la primera Lògia fundada a França l’any 1725 per nobles anglesos, dos dels quals serien desprès del Duc de Whraton, els primers Grans Mestres de la Maçoneria en aquest país. El segon discurs el pronuncià davant d’una assemblea general de l’Ordre francesa. D’acord amb el Diccionari de D.Ligou, “ el discurs de Ramsay, és per damunt de tot el que fa que ell sigui una de les columnes de la maçoneria francesa. “1736 Discurs del Senyor cavaller de Ramsay Pronunciat a la Lògia de Sant Joan el 26 de Desembre Senyors, El noble entusiasme que vostès demostren per ingressar en l’antiga i molt il·lustre Ordre dels francmaçons és una prova evident de què ja posseeixen totes les qualitats necessàries per convertir-se en membres d’aquesta Ordre. Aquestes qualitats son la filantropia, el secret inviolable i el gust per les belles arts. Licurgo, Solón, Numa i tots els altres legisladors polítics no van pogué aconseguir que les seves institucions arribessin a durar gaire temps: per molt sàvies que hagin estat les seves lleis, no han pogut estendre’s a tots els països ni perdurar a través dels segles. Aquestes lleis es fonamentaven en les victòries i en les conquestes, en la violència militar i en el domini d’un poble sobre l’altre i per aquest motiu no han pogut arribar a ser universals ni adaptar-se al gust, al geni i als interessos de totes les nacions. No es basaven en la filantropia: el fals amor per un grup d’homes els quals habiten una petita regió de l’univers anomenada pàtria, destruïa en totes aquestes repúbliques guerreres l’amor a la humanitat. Els homes, fonamentalment, no es diferencien per la parla de les seves llengües, les robes que vesteixen o pels racons on habiten. El món sencer no és mes que una gran república, en què cada nació és una família i cada individu un nen. Senyors, la nostra societat s’establí per fer reviure i per propagar les antigues màximes apreses de la naturalesa de l’ésser humà. Volem reunir a tots els homes de gust sublim i d’humor agradable mitjançant l’amor per les belles arts, on l’ambició es torna virtut i el sentiment de benevolència per a la confraria és el mateix que es té per tot el gènere humà, on totes les nacions poden obtenir coneixements sòlids i on els súbdits de tots els regnes poden cooperar sense gelosia, viure sense cap discòrdia i amar-se mútuament. Sense renunciar als seus principis, desterrem de les nostres lleis totes les disputes que poden alterar la tranquil·litat d’esperit, la delicadesa dels costums, els sentiments afectuosos, l’alegria legítima i aquella harmonia absoluta que només es troba en l’eliminació de tots els excessos indeguts i de totes les passions discordants. També tenim els nostres misteris: son signes que representen la nostra ciència, jeroglífics molt antics i paraules que és varen obtenir del nostre art; tots ells componen un llenguatge de vegades, mut i d’altres bastant eloqüent per comunicar-se en les grans distàncies, i per reconèixer als nostres germans sense considerar la seva llengua o país. En un primer moment, als que ingressen només se’ls hi ensenya el sentit literal, i només als adeptes se’ls hi revela el sentit sublim i simbòlic dels nostres misteris. És així com els orientals, els egipcis, els grecs, i els savis de totes les nacions ocultaven els seus dogmes mitjançant figures, símbols i jeroglífics. De tant en tant, el sentit literal de les nostres lleis, dels nostres ritus i dels nostres secrets només donen a la raó paraules intel·ligibles; no obstant els iniciats hi troben un àpat exquisit que els alimenta, els eleva, i que recorda al seu esperit les veritats més sublims. A nosaltres ens ha succeït quelcom que no ha passat amb cap altra societat. Les nostres Lògies estan instaurades des de fa molt de temps i es difonen avui per totes les nacions civilitzades del mon; tanmateix, entre tan nombrosa multitud d’homes cap germà mai ha traït el nostre secret. Des del moment que entren a formar part de la nostra confraria, les persones més frívoles, les més indiscretes i les menys instruïdes aprenen a guardar-se per a elles mateixes, aquesta gran ciència: llavors semblen transformar-se i convertir-se en homes nous, impenetrables i penetrants al mateix temps. Si algú trenqués els juraments que ens uneixen, no tenim cap llei penal llevat el remordiment de consciència i la seva exclusió de la nostra societat, d’acord amb les paraules d'en Horaci: Est et fideli tuta silentio Merces: vetabo, qui Cereris sacrum Vulgarit arcanae, sub isdem Sit trabibus, fragilemve mecum Solvat phaselum. Horaci, antigament, fou orador d’una gran lògia establerta a Roma per August, en la qual Mecenas i Agripa n’eren els seus vigilants. Les millors odes d’aquest poeta són himnes que composà, perquè és cantessin dins les nostres Lògies. Si, senyors, les famoses festes de Ceres a l’Eleusis, de les que ens en parla Horaci, així com les de Minerva a Atenes i les de Isis a Egipte no eren altra cosa que lògies dels nostres iniciats, on celebraven els nostres misteris amb els àpats sense però els excessos, les disbauxes i la intemperància en què van caure els pagans, desprès d’haver abandonat la saviesa dels nostres principis i la puresa de les nostres màximes. El gust per a les arts liberals és la tercera qualitat que es requereix per entrar a la nostra Ordre, la perfecció d’aquest gust és l’essència, el fi i l’objectiu de la nostra unió. De totes les ciències matemàtiques, la de l’Arquitectura civil, naval o militar és sense cap mena de dubte, la més útil i antiga. És a través d’ella que ens defensem contra les injuries de l’aire, contra la inestabilitat de les onades i per damunt de tot contra el furor d’altres homes. Mitjançant el nostre art els mortals han trobat el secret de construir cases i urbs amb el propòsit de reunir les grans societats.; el secret a fet recórrer els oceans per portar d’un hemisferi a l’altre, les riqueses de la terra i dels mars o sigui el secret de construir muralles i maquines contra un enemic més terrible que no pas els elements i els animals, vull dir contra l’home mateix que no és més que una bestia ferotge, llevat que la seva naturalesa sigui temperada amb la tendresa, la pau i la filantropia de les màximes que regnen a la nostra societat. Aquestes, son, senyors, les qualitats que es requereixen en la nostra Ordre de la qual revelarem ara amb poques paraules, l’origen i la història. La nostra ciència és tan antiga com el gènere humà, però no devem confondre la història general de l’art amb la història particular de la nostra societat. Han existit en tots els països i en tots els segles, arquitectes, però tots aquests arquitectes no eren francmaçons iniciats en els nostres misteris. Cada família, cada república i cada imperi en què el seu origen es perd en la nit del temps té la seva faula i la seva veritat, la seva llegenda i la seva història, la seva ficció i la seva realitat. La diferencia que hi ha entre les nostres tradicions i totes les altres societats humanes és que les nostres estan fundades en els annals del poble més antic de l’univers, l’únic que avui conserva el mateix nom que tenia antigament, que no es confon amb les altres nacions encara que estigui dispers per tot el món i en fi, l’únic que ha conservat els seus llibres antics, al contrari de quasi tots els demés pobles en què s’han perdut. Per tant, heus ací el que he pogut recopilar sobre el nostre origen en els antiquíssims arxius de la nostra Ordre, en les actes del Parlament d’Anglaterra que parlen freqüentment dels nostres privilegis, i en la jurisdicció actual d’un país que ha estat el centre de la nostra ciència arcana des del segle X. Senyors, digneu-vos atendre: germans vigilants protegeixin la lògia, apartin d’aquest lloc la vulgaritat profana. Procul oh procul este profani, odi profanum vulgus et arceo, favete linguis. El gust suprem per l’Ordre, la simetria i la projecció només poden ésser inspirades pel Gran Geòmetra, arquitecte de l’Univers, quals idees eternes, son els models de la veritable bellesa. A més a més, veiem en els annals sagrats del legislador dels jueus que el mateix Déu fou qui ensenyà al restaurador del gènere humà les proporcions de la construcció flotant que tenia com a funció preservar durant el diluvi als animals de totes les espècies, perquè repoblessin el nostre planeta, quan sortís de les aigües. Consegüentment, a Noè se’l té que considerar com l’autor i l’inventor de l’arquitectura naval així com al primer gran mestre de la nostra Ordre. La ciència arcana fou transmesa per mitjà d’una tradició oral des de Noè fins Abraham i els patriarques, l’últim dels quals portà a Egipte el nostre art sublim. Josep fou qui donà als egipcis la primera idea per la construcció dels laberints, de les piràmides i dels obeliscos que s’han admirat en totes les èpoques. És per aquesta tradició patriarcal que les nostres lleis i les nostres màximes es difongueren per l'Àsia, Egipte, Grècia i entre tots els Gentils; de tota manera els nostres misteris foren ràpidament alterats, degradats, deformats i barrejats amb supersticions i la ciència secreta només es conservà amb la seva puresa entre el poble de Déu. Moisès, inspirat per l’Altíssim, va fer construir en el desert un temple mòbil d’acord amb el model que li fou revelat en una visió celeste al cim de la muntanya sagrada, proba evident de què les lleis del nostre art s’observen en el món invisible on tot és harmonia, ordre i proporció. Aquest tabernacle ambulant, còpia del palau invisible del Altíssim, que és el món superior, es convertí desprès en model del famós temple de Salomó el més savi dels reis i dels mortals. Aquest superb edifici sostingut per mil cinc-centes columnes de marbre de Paros, amb més de dues mil finestres, amb capacitat per a quatre mil persones, fou construït en set anys per més de tres mil prínceps o mestres maçons que tenien a Hiram-Abif gran mestre de la lògia de Tiro com a cap d’obra, en qui Salomó confià tots els nostres misteris. Fou el primer màrtir de la nostra Ordre... la seva fidelitat es té que conservar... el seu il·lustre sacrifici. Desprès de la seva mort, el rei Salomó va escriure en jeroglífics el nostre estatut, les nostres màximes i misteris, i aquest llibre antic és el codi original de la nostra Ordre. Desprès de la destrucció del primer temple i de la captivitat de la nació escollida, la unció del Senyor, el gran Ciro que s’havia iniciat en tots els misteris designà a Zorobabel com a gran mestre de la lògia de Jerusalem, i li ordenà posar els fonaments del segon temple on es diposità el misteriós Llibre de Salomó. Al llarg de dotze segles, aquest Llibre es conservà en el temple dels israelites, però desprès de la destrucció del segon temple i la dispersió d’aquest poble durant l’imperi de Tito, l’antic llibre s’extravià fins el temps de les creuades, en què es va trobar a la presa de Jerusalem. És desxifrà aquest codi sagrat i sense penetrar en l’esperit sublim de tots els jeroglífics que és varen trobar, és ressuscità la nostra antiga Ordre de la qual Noè, Abraham, els patriarques Moisès, Salomó i Ciro foren els primers grans mestres. Heus ací, senyors, les nostres antigues tradicions. Heus aquí ara la nostra vertadera història. Des del temps de les guerres santes a Palestina, varis prínceps, senyors i artistes es varen unir, varen fer vot per restablir els temples cristians a Terra santa, es comprometeren per mitjà d’un jurament a fer servir la seva ciència i els seus béns per tornar l’arquitectura a la seva primitiva constitució, recuperaren tots els antics signes i les paraules misterioses de Salomó, per distingir-se dels infidels i reconèixer-se'n mútuament i decidiren unir-se íntimament amb... . Des de llavors, les nostres lògies porten el nom de Lògies de Sant Joan a tots els països. Aquesta unió es va fer imitant els israelites quan varen construir el segon temple. Mentre uns empraven la paleta i el compàs els altres els defensaven amb l’espasa i l’escut. Desprès dels grans revessos de les guerres sagrades, la decadència dels armats cristians, i el triomf de Benocdor Sultà d’Egipte durant l’octava i última creuada, el fill d'en Enric III d’Anglaterra, el gran príncep Eduard, veient que ja no hi havia seguretat pels seus germans maçons a Terra Santa volgué que tots l’acompanyessin quan les tropes cristianes es retiraren i així fou com aquesta colònia d’adeptes s’establí a Anglaterra. Degut a què aquest príncep estava dotat de totes les qualitats de l'esperit i del cor que formen als herois, estimà de les belles arts i per damunt de tot la nostra gran ciència. Una vegada ocupà el tron, es declarà gran mestre de l’Ordre, i li atorgà a aquesta, grans privilegis i franquícies, i des d’aleshores els membres de la nostra confraria varen prendre el nom de francmaçons A partir d’aquesta època Gran Bretanya es convertí en la seu de la ciència arcana, en la conservadora dels nostres dogmes i en la dipositaria de tots els nostres secrets. Des de les illes britàniques l’antiga ciència comença a passar cap a França. La nació més espiritual d’Europa es convertirà en el centre de l’Ordre i farà vessar en els nostres estatuts les gràcies, la delicadesa i el bon gust, qualitats essencials d’una Ordre que té com a base la saviesa, la força i la bellesa del geni. A les nostres lògies és on a partir d’aquest moment els francesos veuran sense viatjar, com una pintura sintetitzada, les característiques de totes les nacions i és aquí on els estrangers aprendran per experiència que França és la veritable pàtria de tots els pobles. "Discurs pronunciat en la Recepció dels Francmaçons pel Senyor de Ramsay, Gran Orador de l’Ordre [1737] Senyors, el noble entusiasme que vostès demostren per ingressar en l’antiga i molt lustre Ordre dels francmaçons és una prova evident de què ja posseeixen totes les qualitats necessàries per poder-ne forma-hi part. Aquestes qualitats son la filantropia prudent, la moral pura, el secret inviolable i el gust per les belles arts. Licurgo, Solón, Numa i tots els altres legisladors polítics no varen aconseguir que les seves institucions perduressin; per molt sàvies que hagin estat les seves lleis, no han pogut estendre's a tots els països ni adaptar-se al gust, al geni i als interessos de totes les nacions. En efecte, no es fonamentaven en la filantropia. Un amor a la pàtria mala entesa i portat a l'excés destruïa molt sovint a totes aquestes repúbliques guerreres l’amor per la humanitat en general. Els homes, fonamentalment, no es diferencien per les llengües que parlen, ni per les robes que vesteixen, ni pels països on habiten, ni per les dignitats en les que han estat investits. El món sencer no és més que una gran república, en la que cada nació és una família i cada individu un nen. La nostra societat s’establí per fer reviure i per propagar les antigues màximes presses de la naturalesa de l’home. Volem reunir a tots als homes de ment lúcida i d’humor agradable no tant sols mitjançant l’amor per les belles arts, sinó endemés mitjançant els grans principis de la virtut; en ells, l’interès per la confraternitat es torna interès per tot el gènere humà, i per això totes les nacions poden obtenir coneixements sòlids i tots els súbdits dels diferents regnes poden cooperar sense enveges, viure sense discòrdies i estimar-se mútuament sense renunciar a la seva pàtria. Els nostres avantpassats, els Creuats, procedents de tots els llocs de la cristiandat i reunits a Terra santa, volgueren d’aquesta forma agrupar als súbdits de totes les nacions en una sola confraternitat. Què no deurem a tots aquests homes superiors els qui, sense cap mena d’interès vulgar i sense voler escoltar els desitjos naturals de dominar, imaginaren una institució en la qual l’únic propòsit és reunir les ments i els cors amb el desig que siguin millors. I, sense anar contra els deures que els diferents estats exigeixen, voler formar amb el temps una nació espiritual en la qual es crearà un poble nou què, tenint les característiques de moltes nacions, les fonamentarà totes amb els vincles de la virtut i de la ciència. La sana moral és el segon requisit de la nostra societat. Les Ordres religioses s’establiren, perquè els homes arribessin a ser cristians perfectes; les Ordres militars per inspirar l’amor per la noble glòria; l’Ordre dels francmaçons s’establí per formar homes, homes amables, bons ciutadans i bons súbdits, inviolables en les seves promeses, fidels adoradors del Déu de l’amistat, més amants de la virtut que de les recompenses Polliciti servare fidem, sanctumque vereri Numen amicitiae, mores, non munera amare. No obstant això, no ens limitem a les virtuts purament civils. Tenim entre nosaltres tres categories de germans: els principiants o aprenents, els companys o professos i els mestres o perfectes. Als aprenents els hi ensenyem les virtuts morals i filantròpiques, als companys les virtuts heroiques; als mestres les virtuts sobrehumanes i divines, doncs la nostra institució recull tota la filosofia dels sentiments i tota la teologia del cor. És per això que en una oda plena d’entusiasme un dels nostres venerables germans digué: Francmaçons, il·lustre Gran Mestre Rebin les meves primeres ravates Dins el meu cor l’Ordre les fa nàixer; Feliç! si nobles esforços E M’eleven al sublim vertader A la primera veritat A l’essència pura i divina De l’anima celeste origen m fan mereixedor de la seva estima; Font de vida i de claror. Atès què una filosofia severa, solitària, trista i misantròpica pren als homes el gust per les virtuts, els nostres avantpassats els Creuats volgueren que aquesta filosofia resultes amable amb l’atractiu dels plaers innocents, d’una música agradable, d’un goig pur i d’una alegria moderada. Els nostres sentiments no son el que el món profà i la plebs ignorant s’imaginen. Tots els vicis del cor i de l'esperit estan desterrats, així com la irreligiositat i el llibertinatge, la incredulitat i la disbauxa. Amb aquest esperit ens diu un dels nostres poetes:   Seguim avui senderes poc recorregudes Ens esforcem per construir i totes les nostres Construccions O son presons pels vicis O temples per les virtuts Els nostres àgapes s’assemblen als que feia virtuosament n’Horaci en què cadascú és sustentava de tot allò que podia il·luminar l’esperit, perfeccionar el cor i inspirar el gust per tot el vertader, bo i bell. O! noctes, coenaeque Deum...   Sermo oritur non de regnis domibusve alienis;   ...sed quod magis ad nos   Pertinet, et nescire malum est, agitamus; utrumne   Divitiis homines, an sint virtute beati;   Quidve ad amicitias usus rectumve trahat nos   Et quae sit natura boni, summumque quid ejus. Aquí l’amor per tots aquests anhels es fortifica. Desterrem de les nostres lògies qualsevol disputa que podria fer alterar la tranquil·litat de l’esperit, l’amorositat dels costums, els sentiments d’amistat i l’harmonia perfecta que només es troba en l'eliminació de tots els excessos indeguts i de totes les passions discordants. Per tant, les obligacions que l’Ordre els imposa son: protegir als germans per mitjà de l’autoritat, aclarir-los-hi els coneixements, edificar-los amb les virtuts que vostès posseeixen, assistir-los en les seves necessitats, sacrificar tot el ressentiment personal i trobar tot allò que pugui contribuir a la pau, a la concòrdia i la unió de la societat. Tenim secrets: son signes figuratius i paraules sagrades que formen un llenguatge a vegades, mut i a vegades molt eloqüent, amb l'objectiu de transmetre’l a grans distàncies i reconèixer als nostres germans sense importar-nos la seva llengua o país. Eren, aparentment, paraules de guerra que els Creuats s’intercanviaven per a protegir-se de les sorpreses dels Sarraïns, que tot sovint s’infiltraven disfressats per trair-los i assassinar-los. Aquests signes i aquestes paraules ens recorden un aspecte de la nostra ciència, una virtut moral o un misteri de la fe Va ocorre amb nosaltres el que difícilment ha passat a la societat. Les nostres lògies s’han construït i es difonen avui en dia a totes les nacions civilitzades, no obstant, a pesar de tanta multitud d’homes, mai cap germà ha traït els nostres secrets. Les persones més frívoles, les més indiscretes i les menys instruïdes a servar el silenci, aprenen aquesta gran ciència tot just quan entren a la nostra societat. Tan gran és el poder que la idea d’unió fraterna té sobre els esperits! Aquest secret inviolable contribueix de manera molt poderosa a vincular als súbdits de tots els països i a fer fàcil i mútua la comunicació de les bones accions. En trobem molts exemples del que he dit anteriorment en els Annals de la nostra Ordre: els nostres germans que viatjaven per diferents països d’Europa, quan es trobaven en un necessitat anaven i es feien reconèixer en una de les nostres lògies i tot seguit rebien l’ajut necessari. Inclòs en les èpoques de les guerres més sagnants, alguns il·lustres presoners trobaren germans on no esperaven només enemics. Si algú, goses trencar les promeses solemnes que ens vinculen, saben vostès, senyors, que les penes més grans, son el remordiment de la consciència, la vergonya per la perfídia i l'exclusió de la nostra societat, segons les belles paraules d'en Horaci: Est et fideli tuta silentio   Merces; vetabo qui Cereris sacrum   Vulgarit arcanae, sub isdem   Sit trabibus, fragilemve mecum   Solvat phaselum... Si senyors, les famoses festes de Ceres a Eleusis, de les que ens parla n’Horaci, així com les d’Isis a Egipte, les de Minerva a Atenes, Urània entre els Fenicis i les de Diana a Escitia tenien molta relació amb les nostres solemnitats. En aquestes festes és celebraven misteris on s’hi podia trobar molts vestigis de l’antiga religió de Noè i dels patriarques; desprès és tancaven amb banquets i libacions, però sense l'excés i les disbauxes en què caigueren poc a poc els pagans. Admetre persones d’un i altre sexe en les assemblees nocturnes, oposant-se d’aquesta manera a la primitiva institució, fou la causa de totes els infamis. Per preveure aquests excessos les dones estan excloses de la nostra Ordre. No és que siguem injusts per considerar el sexe com incapaç de mantenir un secret, sinó què la seva presencia podria alterar lleugerament la puresa de les nostres màximes i dels nostres costums: Si el sexe està desterrat, que no hi hagi No és un ultratge a la seva fidelitat Sinó que temem que l'entrà l’amor amb els seus encants Produeixi l’oblit de la fraternitat. Els noms de germà i amic serien febles armes Per protegir els cors contra la rivalita La quarta qualitat que és requereix per entrar a la nostra Ordre és el gust per les ciències útils i per les belles arts lliberals de tot gènere; així l’Ordre exigeix de cadascú de vostès contribuir amb la seva protecció, alliberació o treball a una gran obra en la que cap Acadèmia ni Universitat arriben a ser suficients, perquè totes les societats particulars, compostes per una minsa quantitat d’homes, no poden abastar amb el seus treballs un objectiu tan immens. Tots els grans mestres d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Itàlia i de tot Europa exhorten a tots els erudits i a tots els artistes de la confraternitat unir-se amb la finalitat de proveir la documentació per a un Diccionari Universal de totes les arts lliberals i de totes les ciències útils, amb l’única excepció de la teologia i de la política. A Londres ja s’ha començat aquesta obra; però amb la unió dels nostres germans es podrà dur a terme en poc anys. En aquesta obra s’explicarà no tan sols el vocabulari tècnic i la seva etimologia, sinó que es presentarà també la història de la ciència i de l'art, els seus grans principis i la manera de treballar amb ells. D’aquesta manera es reuniran les intel·ligències de totes les nacions en una única obra, que serà con un dipòsit general, i una biblioteca universal de tot el més bell, gran, lluminós, sòlid i útil que hi ha en totes les ciències naturals i en totes les arts nobles. Aquesta obra anirà augmentant cada segle, a mesura que augmentin els coneixements; és així com es difondrà una noble emulació en el gust per les Belles lletres i per les Belles arts a tot Europa. Per tant el nombre de francmaçons no es té que prendre en sentit literal, vulgar i material, com si els nostres instructors haguessin estat simples treballadors de la pedra o del marbre, o simplement genis curiosos que volien perfeccionar les arts. No tant sols eren hàbils arquitectes que volien consagrar els seus talents i els seus béns a la construcció dels temples exteriors, sinó també eren prínceps i guerrers que volien il·luminar, edificar i protegir els temples vius de l’Altíssim. És el que tot seguit faré saber desenvolupant per vostès l’origen i la història de l’Ordre. Tota família, tota república i tot imperi en què el seu origen es perd en la nit del temps té la seva faula i la seva veritat, la seva llegenda i la seva història, la seva ficció i la seva realitat. Hi ha qui consideren que la nostra institució ve dels temps de Salomó, de Moisès, dels patriarques o del mateix Noè. Uns altres diuen que el nostre fundador fou Enoc, el net del Protoplasta que va construí la primera ciutat i li va posar el seu nom. Ja he mencionat abans, breument, aquest fabulós origen abans d’arribar a la nostra vertadera història. Heus aquí, per tant, el que he pogut recollir dels antics annals de la història de Gran Bretanya, en les actes del Parlament d’Anglaterra, que ens parles molt sovint dels nostres privilegis, i en la tradició viva de la nació britànica que, des dels segles XI, ha estat el centre i la seu de la nostra confraternitat. Des de l’època de les guerres santes a Palestina, molt prínceps, senyors i ciutadans s’uniren, feren vot per establir els temples dels cristians a Terra santa i mitjançant jurament, és comprometeren a usar els seus talents i els seus béns per retornar l’arquitectura a la seva primitiva constitució. Varen adaptar de comú acord, antics signes, paraules simbòliques tretes del fons de la religió, per diferenciar-se dels infidels i reconèixer-s'hi amb els Sarraïns. Aquests signes i paraules només es comunicaven als que prometien solemnement, inclús amb freqüència als peus de l’altar, no revelar-los mai. Aquesta promesa sagrada no era com es diu un jurament execrable, sinó un vincle respectable per unir als homes de totes les nacions en una mateixa confraternitat. Al cap del temps, la nostra Ordre s’uní íntimament als cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Des d'aleshores les nostres lògies porten el nom de Lògies de Sant Joan per tot el món. 1Aquesta unió es portà a terme imitant als israelites quan varen construir el segon temple, mentre treballaven amb una mà amb la llana i el morter, amb l’altre duien l’espasa i l’escut. (Esdras cap.IV, v.16). La nostra Ordre per tant no es pot considerar com una renovació de les bacanals ni una font d’excessiu malbaratament, de llibertinatge arrauxat ni d’intemperància escandalosa, sinó com una Ordre moral, instituïda pels nostres avantpassats a Terra santa per fer recordar les veritats més sublims, al mig dels innocents plaers de la societat. Els reis, prínceps i senyors, quan tornaren de Palestina cap als seus països, establiren diferents lògies. Des de l’època de les últimes creuades ja s’observa la fundació de moltes d’elles a Alemanya, Itàlia, Espanya, França i des d’allà a Escòcia, a causa de l'íntima aliança que hi va haver entre aquestes dues nacions. Jacob Lord Estuard d’Escòcia fou Gran Mestre d’una lògia que s’establí a Kilwinning a l’Oest d’Escòcia l’any 1286, poc temps desprès de la mort d’Alenxandre III rei d’Escòcia, i un any abans de què Jean Baliol pugés al tro. Aquest senyor escocès inicià en la seva lògia als comptes de Gloucester, senyor anglès i de l’Ulster, senyor irlandès. Poc a poc les nostres lògies, les nostres festes i les nostres solemnitats es varen anar descuidant en la majoria dels països en què s’havien establert. Aquesta fou la raó del silenci dels historiadors de quasi tots els regnes amb respecte a la nostra Ordre, a excepció dels historiadors de la Gran Bretanya. De tota manera, aquests actes es conservaren amb tot la seva esplendor entre els escocesos, als que els nostres reis confiaren al llarg de molt segles la custodia de la seva sagrada persona. Desprès dels deplorables contratemps de les creuades, la decadència de les armades cristianes, i el triomf de Bendocdar Sultà d’Egipte, en l'octava i última creuada, el fill d'en Enric III d’Anglaterra, el gran príncep Eduard, veient que ja no hi havia seguretat pels seus germans a Terra santa els va fer tornar a tots quan les tropes cristianes es varen retirar, i axis va ser com s’establí a Anglaterra aquesta colònia de germans. Atès que aquest príncep estava dotat de totes les qualitats del cor i de l'esperit que formen als herois, estimà les belles arts, es declarà protector de la nostra Ordre, li concedí molt privilegi franquícies i des d'aleshores els membres d’aquesta confraternitat varen prendre el nom de francmaçons. Des d’aquest moment la Gran Bretanya va ser la seu de la nostra ciència, la conservadora de les nostres lleis i la dipositaria dels nostres secrets. Les fatals discòrdies de religió que encengueren i esquinçaren Europa al segle XVI varen fer que la nostra Ordre és desviés de la grandesa i noblesa del seu origen. Es varen canviar, es varen disfressar o és suprimiren molts dels nostres ritus i costums que eren contraris als perjudicis de l’època. D’aquesta manera fou que molts dels nostres germans oblidaren, igual que els jueus antics, l’esperit de la nostra llei i només conservaren la lletra i l’aparença exterior. El nostre Gran Mestre, del que les seves respectables qualitats superen encara el seu naixement distingit, vol tornar-ho tot a la seva constitució inicial, en un país en què la religió i l’Estat no poden fer més que afavorir les nostres lleis. Des de les Illes britàniques, l’antiga ciència comença a passar cap a França que estava una altra vegada sota el regnat del més amable dels reis, del què la seva humanitat és l’anima de totes les virtuts, amb la intervenció d’un Mentor que ha realitzat tot el fabulós imaginable possible. En aquest feliç moment en què l’amor per la pau es torna virtut pels herois, la nació més espiritual d’Europa tornarà a ser el centre de l’Ordre; vessarà damunt de les nostres obres, estatuts i costums, les gràcies, la delicadesa, i el bon gust, qualitats essencials en una Ordre la base de la qual és la saviesa, la força i la bellesa del geni. És en les nostres lògies, com en les escoles públiques, on els francesos veuran, sense viatjar, les característiques de totes les nacions i és en aquestes mateixes lògies on els estrangers aprendran per experiència que França és la vertadera pàtria de tots els pobles. Una recopilació maçònica d´en Josep Lluis Domenech